El bloc de Lluís Salvadó

NOVES EMD DE CAMPREDÓ I BITEM

2010-09-07T05:25:00.000-07:00

La sessió del Govern de Catalunya d'avui ha aprovat les EMD de Campredó i de Bitem. És una molt bona notícia per al territori: sempre és bo reconèixer les identitats pròpies de la nostra gent i dotar-les d'eines de gestió més properes.

Avui cal felicitar la tasca que els companys d'Esquerra Republicana de Campredó, en Pepe Esquerré al capdavant. Lo seu esforç i constància ha donat un excel·lent resultat.

EL FORAT DE LES INFRAESTRUCTURES A L’ARC MEDITERRANI

2010-09-02T23:59:00.000-07:00

Aprofitant l’agost he llegit el darrer llibre del geògraf valencià Josep Vicent Boira, un dels estudiosos més reconeguts sobre les grans infraestructures d’allò que alguns en diuen l’arc mediterrani, d’altres els Països Catalans o, com ell titula al llibre, “la Commonwealth catalanovalenciana”. Més enllà de l’actualitat del tema amb la lamentable aturada de les obres de la variant de l’Aldea o la inanició del projecte de la nova autovia del mediterrani, l’A7, Boira ens aporta una visió històrica de les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià, del passat i futur de les infraestructures que han d’unir els dos territoris. L’autor constata com els debats malauradament no canvien amb el temps. Recull una cita del sindicalista Joan Fàbregas, del 1932, en què afirmava que Catalunya contribuïa amb un 20 % a les despeses generals d’Espanya mentre que només rebíem el 5,3 % de les inversions. O una altra de l’economista i representant de la patronal valenciana, Romà Perpinyà, del mateix any, reclamant la via ferroviària per a mercaderies d’ample internacional que permetés comunicar València amb la frontera.

Vuitanta anys més tard continuem parlant dels mateixos temes, continuem queixant-nos dels mateixos mals: poques inversions a Catalunya, i moltes per comunicar Madrid amb qualsevol racó de la península. Encara avui, en plena globalització, quan el mercat és el món i especialment Europa, el Govern de l’Estat continua obsessionat amb el famós disseny radial de les infraestructures, una visió pròpia del segle XIX. Una concepció que va en contra de la lògica i de la demanda del mercat que ha provocat que, després de 20 anys d’haver-se posat en marxa l’AVE Madrid-Sevilla, encara no s’hagi comunicat Barcelona o qualsevol altra ciutat de l’Estat amb França, amb Europa. Una visió absurda provocada per un nacionalisme espanyol tronat i ranci que, mani qui mani a Madrid, va perpetuant-se al llarg dels segles.

Sembla que dificultar les comunicacions entre les dues regions de la península més exportadores, entre si i amb Europa, sigui una estratègia “nacional”, d’aquelles amb què el Partit Popular i el PSOE coincideixen sense gaires romanços. I aquest dificultar les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià el paguem amb escreix a les Terres de l’Ebre, som el forat negre de les infraestructures al corredor del mediterrani, l’anella que trenca la continuïtat de la cadena, ja sigui per ferrocarril com per carretera. Ho patim avui en dues grans infraestructures estatals, l’autovia A7 i la línia de l’AVE.

L’autopista A7 es troba en estudis preliminars des de fa 7 anys al pas pel nostre territori, mentre que per dalt i per baix les obres ja estan arribant als nostres límits territorials. Una infraestructura que si no s’executa portarà el nostre sistema viari a elevades densitats, cal tenir en compte que l’AP7 ha duplicat, entre 1990 i 2007, el número de vehicles diaris que hi circulen. Una autopista construïda durant el franquisme a instàncies de l’International Bank for Reconstruction and Development, això sí, pagada per empreses catalanes.

D’altra banda, trobem l’AVE en obres entre València i Castelló, i entre Tarragona i Reus, mentre que la baula de l’Ebre trenca la connectivitat entre els dos territoris una vegada més. El tram Reus-Castelló es troba al purgatori, en l’eterna fase d’estudi informatiu. Això sí, Madrid continua a velocitat de creuer amb els projectes faraònics de fer arribar l’AVE a Astúries creuant el port de Pajares, a Badajoz o a la Corunya.

Més lluny ens queda la reclamada línia FERRMED, una línia ferroviària d’ample internacional per a mercaderies, desdoblada entre València i la frontera, que connectaria els ports més importants del Mediterrani amb Europa, i una línia estratègica per a la nostra economia que encara avui Madrid no ha situat com una prioritat en les seves planificacions.

La manca de connexions adequades entre València i Barcelona castiga especialment el potencial estratègic del nostre territori i les nostres expectatives econòmiques de futur, sobre tot el desenvolupament del port dels Alfacs o del polígon industrial Catalunya Sud. Avui, les Terres de l’Ebre som les grans castigades del Ministeri de Foment. Mentre que, segons els Anuaris Estadístics del Ministeri, Foment ha invertit uns 1.800 euros per habitant de mitjana estatal durant la darrera dècada, al nostre territori la inversió no ha arribat al 100 euros. Algú pot dir que faig trampa, que compto les inversions en aeroports i ports, que l’Ebre no en té i que, per tant, la comparació és tendenciosa. Si faig la comparativa només de les inversions en carreteres, la comparació es queda en 700 a 90. De totes totes, som un forat negre.

El que és ben clar és que les minses inversions que s’han fet a les Terres de l’Ebre no han cobert cap de les nostres necessitats històriques, ni amb la construcció de l’A7, ni amb les variants a l’N340 o a l’N420 ni, encara menys, en matèria ferroviària, ja sigui a la línia de la costa o a la de Móra.

El corredor del mediterrani, com cita Boira, “el carrer major dels Països Catalans”, és una oportunitat estratègica per lligar el conjunt de territoris de parla catalana al mercat global superestatal europeu. Les Terres de l’Ebre tenim l’oportunitat de tenir una parada al carrer major; això sí, cal que el Ministeri de Foment abandoni la política radial d’infraestructures del segle XIX per donar resposta a les demandes del mercat del segle XXI.

LA VARIANT DE L’ALDEA, UN OBLIT HISTÒRIC

2010-08-12T00:45:00.000-07:00

Durant els últims set anys (2004-2010), la Generalitat de Catalunya ha invertit en carreteres a les Terres de l’Ebre prop de 170 milions d’euros. Una xifra elevadíssima, sense precedents al nostre territori, que preveu el tram de Campredó a Tortosa del llarg desdoblament de la C-42, la millora de l’Eix de l’Ebre en diversos trams, les carreteres de Freginals, de Batea, d’Horta-Eix de l’Ebre, d’Ulldecona-Vinallop, Villalba-la Pobla, el pont de Deltebre-Sant Jaume... I encara ens queda molt per fer per revertir els dèficits històrics que arrosseguem de moltes dècades de falta d’inversions, feina de futur que avui tenim molt ben encarrilada amb els projectes avançats de desdoblament de l’Eix de l’Ebre o de l’Anell Viari del Delta.

Però aquest esforç extraordinari que ha fet el Departament de Política Territorial del Govern català s’ha vist enfosquit per la manca d’inversions per part del Ministeri de Foment, per part de Madrid, al conjunt de les Terres de l’Ebre. Inversions, poques i malament. El recompte de tota la dècada s’acaba ràpid. La millora de l’N-420 al Coll del Moro, unes obres eternes que deriven d’un projecte executiu de l’any 1995 amb un pressupost de 4 milions d’euros que es va acabar el 2006. La millora del pont d’Amposta, 25 mesos d’obres interminables per als comerciants de la zona, inaugurades l’abril de 2009 amb un pressupost de 4,27 milions d’euros. I finalment, l’Àngol, famós per la seva elevada mortalitat, l’entrador de l’N-340 a Alcanar que recentment s’ha posat en funcionament després d’estar en execució des del 2007, amb parada d’obres inclosa, i amb una inversió total de 3’5 milions.

Si no m’erro, i crec que no, en 10 anys no arriben als 12 milions d’euros les obres acabades per l’Estat a les Terres de l’Ebre. I al calaix tenim estudis informatius i projectes de les variants de l’N-420 de Gandesa i Corbera d’Ebre que ja apareixen pel BOE des del 25 març de 2000. Puc escriure un llibre de l’autovia del Mediterrani, vam invertir grans dosis de paciència i de diàleg en el consens territorial pel traçat, que vaig coordinar l’any 2005. Primer va ser desdoblament de l’N-340 per la costa, amb estudis informatius aprovats ja l’any 2003. Ara és autovia de l’interior, l’A7, amb un primer estudi informatiu publicat el 22 de setembre de 2005, un segon estudi informatiu de l’1 d’octubre de 2007 encara sense resoldre, amb un recent estudi d’impacte ambiental del 6 de juliol d’enguany que deixa encara per solucionar el pas per Campredó. Estudis que s’eternitzen, obres que apareixen als pressupostos de l’Estat any rere any i que no s’executen.

Encara és més dramàtica la situació de les inversions del Ministeri de Foment en el servei ferroviari al nostre territori, ja sigui a la línia Reus-Casp per la Ribera d’Ebre, com a la línia de la costa amb l’estació de l’Aldea-Tortosa-Amposta com a referent. Ni millores en les infraestructures ni en el servei. Esperem, encara avui, un simple gest de Madrid que faci parar algun dels serveis de l’Euromed que cada dia transiten de València a Barcelona. El desdoblament de la línia ferroviària de Castelló a Reus es troba en un dilatadíssim estudi informatiu, mentre que els AVE radials des de Madrid a qualsevol cul de món són d’absoluta prioritat. Cal destacar el fet lamentable que, tot i les reivindicacions territorials unitàries, l’estació central de l’Aldea continua sent una estació de tercera divisió.

I amb tot això, l’única infraestructura que el Ministeri de Foment executa a l’Ebre, la variant de l’Aldea, van i la paren, en ple mes d’agost, i sense avisar prèviament. No m’estendré massa a detallar la importància de la variant de l’Aldea. Tots sabem al Baix Ebre i al Montsià que és un inacceptable coll d’ampolla, tant per a l’intens trànsit pesat de llarg recorregut com per a les comunicacions internes del territori. Una obra llargament reivindicada, des del 1989, tant des del municipi com des del conjunt del territori, pels embussos de trànsit que es produeixen i per l’elevada accidentalitat que pateixen els veïns del municipi.

El procés de l’obra ha estat extens, per variar. L’aprovació inicial de l’estudi informatiu es feia pública el 13 de setembre de 2005, amb sonades manifestacions dels ciutadans del municipi fa 3 anys per reclamar l’inici de les obres i l’alliberament del peatge de l’AP-7 per facilitar la sortida del trànsit pesat de dins del municipi.

El greuge de l’Aldea és un dramàtic exponent de com el Ministeri de Foment ha tractat les Terres de l’Ebre durant la darrera dècada, encara que m’atreviria a estendre aquest abandonament a diverses dècades. Cal una resposta contundent del territori perquè les obres es reiniciïn al més aviat possible, i perquè Madrid trenqui amb aquest oblit històric en infraestructures envers el nostre territori. El Govern d’Entesa de Catalunya ha prioritzat, per primera vegada en la nostra història, les inversions a l’Ebre, però sense un canvi radical de tendència en les inversions en infraestructures de competència estatal no farem el salt que les Terres de l’Ebre necessitem.

VEGUERIES DESPRÉS DEL CONSTITUCIONAL

2010-08-11T01:59:00.000-07:00

Aquesta setmana per fi s’ha aprovat la Llei de les vegueries al Parlament de Catalunya. Una fita històrica per a la nostra nació i per al nostre territori. Una fita que, com és conegut, ho és menys, a partir del cop constitucional. Al 1936 un cop d’Estat va estroncar el desplegament de la nova ordenació territorial de la Generalitat republicana, avui ho han intentat uns magistrats molt constitucionals però, sense cap legitimitat democràtica per frustrar les aspiracions majoritàries del poble de Catalunya.

La sentència del tribunal constitucional (TC), fent-ho curt, ens diu que “Catalunya no té competències per crear noves vegueries”. Amb les competències atorgades pels articles 90 i 91 de l’Estatut podem canviar el nom de província per vegueria, i podem canviar el nom de diputació per consell de vegueria. Per tant, en un futur immediat, formarem part de la Vegueria de Tarragona i tindrem el Consell de la Vegueria de Tarragona. Els símbols són importants però, és obvi que quan es va aprovar el nou Estatut, aquest no era l’objectiu dels parlamentaris ni dels partits catalans. L’objectiu era el d’estructurar Catalunya en 7 o 8 vegueries, apostant per un país més equilibrat, que reforcés els potencials de les Terres de l’Ebre o dels Pirineus.

Tot i el Constitucional, avui tenim la Llei que ens permet fer un nou pas endavant, tenim l’instrument imprescindible per a continuar avançant. Però, per anar més enllà ens cal passar per Madrid. Abans de la sentència ens calia el concert del Congrés de Diputats de l’Estat per tal d’adaptar puntualment la LOREG (llei orgànica del règim electoral general), avui ens cal, a més, que el Govern de l’Estat creï les vegueries. Un canvi molt substancial, que cal imputar al recurs del Partit Popular i que ens dificulta enormement continuar fent camí. Tot i això, tenim l’obligació històrica de no desistir i de continuar cercant fórmules que ens permetin resoldre els dos problemes que tenim avui damunt la taula. El primer és aconseguir la complicitat política del Govern de l’Estat, i que aquest prengui les iniciatives legislatives necessàries per crear la Vegueria de l’Ebre. Complicitat que fins ara hem sentit en paraules, però encara no hem vist en fets. El segon problema és que, encara que es materialitzes aquesta voluntat política, cal donar-li la volta a la interpretació del TC, que cada província només podrà tenir una vegueria, tenint en compte que Madrid, mani qui mani, sempre s’ha manifestat radicalment contrari a la creació de noves províncies.

Per encàrrec del President del Govern de Catalunya, un grup d’experts ha realitzat un primer informe sobre la sentència del TC, i respecte a les vegueries ens fan algunes aportacions rellevants que caldrà analitzar detalladament amb l’objectiu d’assolir la creació de la nostra vegueria. Reprodueixo el paràgraf on sintetitzen les seves propostes:

"Més enllà del desplegament de les previsions estatutàries en aquest marc jurídic que recorda la sentència, per tal de poder assolir plenament els objectius que pretenia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es podria instar també el reconeixement d’un règim especial a Catalunya en aquesta matèria, atesa la singularitat de les previsions estatutàries sobre els Consells de Vegueria, a través de la corresponent modificació de la Llei de Bases de règim local. Cal tenir en compte que aquesta legislació bàsica ja reconeix situacions singulars com el cas de les comarques, els plans provincials d’obres i serveis o el règim especial del municipi de Madrid i Barcelona. Aquesta modificació permetria dotar d’un major contingut a les competències de la Generalitat en relació a la creació i la regulació dels Consells de Vegueria."

Aquest és un informe que caldrà validar però, en definitiva, manté portes obertes a l’esperança, aporta possibles solucions que passarien per modificar la llei estatal de bases de règim local.

Mentre la majoria dels ciutadans d’aquesta nació no decidim desbordar el marc constitucional, als representants de les institucions catalanes ens correspon demanar als experts, als principals juristes del país, que ens aportin propostes per reconduir les ferides provocades per la sentència del TC. I, especialment, al conjunt de les Terres de l’Ebre ens toca continuar insistint, continuar pressionant per a què la nostra vegueria estigui entre les prioritats de qualsevol negociació entre els dos governs.

Amb l’aprovació de la llei de vegueries al Parlament de Catalunya, els grups polítics que donem suport al Govern, fem un gest de coherència, un gest de no acceptar la sentència, mentre que al mateix temps, amb un parell d’esmenes hem donat seguritat jurídica a la llei seguint les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries. Amb aquest gest explicitem clarament que no ens movem ni un mil·límetre dels nostres objectius polítics. Malgrat les dificultats, continuem avançant.

JA TENIM LO PRIMER VOLUM DE LA HISTÒRIA DE LES TERRES DE L'EBRE

2010-07-14T05:22:00.000-07:00

L'EBRE SE VA FER NOTAR

2010-07-12T00:38:00.000-07:00

LES TERRES DE L’EBRE SOM VEGUERIA

2010-07-09T10:43:00.000-07:00

La gent de les Terres de l’Ebre hem rebut doblement les conseqüències negatives de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut, com a catalans per un costat, i com a ebrencs per l’altre, en la mesura que se’ns dificulta l’assoliment de la vegueria de l’Ebre. Per aquest doble motiu és important que la gent de les Terres de l’Ebre, aquest dissabte, ens manifestem reivindicant el nostre dret com a nació a decidir i que fem sentir la nostra veu dient, ben clar, que les Terres de l’Ebre som vegueria. I cal que ho fem des de la més estricta unitat territorial, de partits polítics i de societat civil. És l’hora de la responsabilitat, del compromís amb el territori. No és l’hora del tacticisme, ni de posar l’accent en la diferència.

Prou s’ha dit ja, i pràcticament tot, sobre el Tribunal Constitucional, sobre la sentència de l’Estatut, sobre el xoc de legitimitats i sobre la dignitat menystinguda i trepitjada del poble de Catalunya. Ha quedat explicitada, més que mai durant el present període democràtic, la impossibilitat d’encabir dins del marc estatal i constitucional la voluntat d’autogovern de la nació catalana i l’anhel de llibertat de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A partir d’ara s’obren moltes incerteses pel que fa a les futures relacions entre Catalunya i Espanya i, de ben segur, que el nostre país haurà de replantejar-se el futur amb uns horitzons nacionals més ambiciosos.

Encara cal analitzar el contingut de la sentència però, tot indica que el Tribunal Constitucional ha mantingut la lectura més estricta possible de l’article 141 de la Constitució Espanyola i ha sentenciat que el Govern de Catalunya no és competent per a crear la vegueria de l’Ebre, i que estem en mans del Govern de Madrid.

De poc han servit, davant d’aquesta voluntat recentralitzadora del Tribunal Constitucional, els antecedents existents a les Canàries on, en lloc de diputacions, tenen cabildos des del 1912, i a les Illes Balears, on tenen els consells insulars des del 1978. Tant en una comunitat autònoma com en l’altra no va haver-hi cap inconvenient perquè una província tingués més d’una entitat local; a Catalunya, en canvi, sí. Allò que als canaris i als balears se’ls permet, als catalans, i especialment als ebrencs, se’ns pot acabar negant.

Cal que el Govern d’Espanya esmeni la trencadissa provocada pel Tribunal Constitucional i cal que Madrid posi a la llista de prioritats la vegueria de l’Ebre. De la mateixa manera que el Govern espanyol va substituir la Diputació de Mallorca pels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, amb el reial decret llei del 13 de juny de 1978, també haurà de facilitar la creació de la nostra vegueria, una vegada el nostre Parlament aprovi en pocs dies la Llei de vegueries.

Aquest dissabte haurem d’expressar amb contundència i amb unitat que volem la vegueria de l’Ebre, cap tribunal pot frustrar la voluntat històrica i majoritària de les nostres terres de disposar d’administracions pròpies. Si les Terres de l’Ebre no hi som, algú entendrà que acceptem la sentència. Perquè som vegueria, som-hi junts.

Lo pont de Deltebre-Sant Jaume ja està dalt de pals!!

2010-06-30T07:49:00.000-07:00

ADÉU ESPANYA

2010-06-29T09:17:00.000-07:00

LES VEGUERIES, LLESTES PER A SENTÈNCIA

2010-06-29T08:41:00.000-07:00

Després de 4 anys esperant la refotuda sentència de l’Estatut, encara avui mos hem quedat sense saber ben bé com quedarà la nostra vegueria. Com era d’intuir les vegueries entraven en el pack de vel·leïtats catalanistes com la llengua, la bandera, la nació, el dret civil, les consultes populars, el poder judicial o el finançament, i per tant, eren sospitoses d’insurrecció a la unitat i indivisibilitat d’Espanya. Avui sabem que la vegueria de l’Ebre està entre els aspectes interpretables, i per tant caldrà esperar a divendres per poder analitzar el text íntegre de la sentència per saber si mos retallen les puntes o mos afeiten del tot.

Si la vegueria de l’Ebre es veu escapçada caldrà donar una resposta específica i contundent des de les Terres de l’Ebre en contra de la sentència de l’Estatut, en el marc de la resposta nacional.

Esta sentència limita la llibertat de Catalunya i pot retallar el reconeixement institucional de les Terres de l’Ebre frustrant les expectatives generades al nostre territori. No podem acatar la sentència, s’han de trobar les fórmules per tal de que el poble de Catalunya i les Terres de l’Ebre puguem assolir la nostra voluntat sense les restriccions absurdes d’un tribunal polític sense legitimitat democràtica.

Només podem acatar la voluntat del poble de Catalunya, i les Terres de l’Ebre som poble, i som Catalunya.

VOGANT PER L'EBRE AMB JOAN PUIGCERCOS

2010-06-27T14:40:00.000-07:00

Preparant-nos per engegar la pirauada de l'IDECE des de Vinebre fins a Móra la Nova. Una iniciativa important que ha aplegat prop de 500 persones, gent que s'estima lo riu, i el nostre territori. Cal felicitar a l'IDECE per la iniciativa, poc a poc transformarem la piragua en un producte turístic rellevant a les Terres de l'Ebre.
He vist al president del meu partit, al Joan Puigcercos, en plena forma física per afrontar la baixada del riu, per a defensar-lo de les amenaces, i també per afrontar los pròxims mesos de campanya electoral escalant posicions.

LOS LLAGUTS TORNEN A L'EBRE

2010-06-19T02:03:00.000-07:00

Després de moltes dècades los llaguts tornen a navegar per l’Ebre, i ho fan de la ma d’un projecte turístic engrescador que ha desplegat l’amic Josep Monclús, des del departament d’Innovació Universitats i Empresa. Un projecte que aposta per un model de turisme de qualitat, desestacionalitzat i sostenible.
Un projecte de navegació turística que vol obrir camí, vol fer solc per a que darrera facen camí d’atres. Un llagüt que navega com s’havia fet tota la vida, en només 50 centímetres de calat, no mos cal adaptar lo riu a l’home, l’home i la navegació s’adapta al nostre riu, un riu mediterrani que als estius porta poca aigua. Amb els mateixos plànols ja s’està treballant un segon llagüt a la Ribera d’Ebre, i esperem que si el projecte té èxit econòmicament puguem fer de la navegació al tram Amposta-Flix, allò que avui ja és a la desembocadura de l’Ebre.
Lo llagüt sirgador recupera la nostra tradició, i de la nostra identitat singular en fem turisme. Navegant riu amunt lo navegant podrà gaudir del nucli històric de Tortosa, de l’assut de Xerta, de les restes iberes del Castellot de la Roca Roja de Benifallet i de les seues coves Meravelles i del Castell de Miravet. Un recorregut que val molt la pena.

RESERVA DE LA BIOSFERA, UN PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ TERRITORIAL

2010-05-01T11:10:00.000-07:00

El programa MaB i la figura de la Reserva de la Biosfera és un reconeixement atorgat per la UNESCO a aquells territoris que disposen d’uns valors naturals, paisatgístics, culturals i històrics destacats. Les Terres de l’Ebre els tenim i mereixem que es reconeguin de forma global: el delta de l’Ebre, el massís dels Ports, la reserva de Sebes, la Serra de Cardó, els espais històrics de la batalla de l’Ebre, el patrimoni geològic de la Terra Alta, les nostres pintures rupestres o el propi riu Ebre. El programa MaB és també un instrument voluntari de concertació territorial i social que ens ha de permetre continuar preservant aquests valors, fer-ne una millor gestió, i al mateix temps, reforçar els nostres sectors productius agraris, pesquers, agroindustrials, turístics, culturals, científics... Amb el reconeixement de la Reserva de la Biosfera volem que el nostre territori reforci el seu autoorgull, volem que les Terres de l’Ebre, de forma global, guanyem notorietat en positiu en l’esfera internacional i que ens puguem singularitzar i diferenciar en un món cada vegada més global i més uniforme. Volem preservar tot aquest extraordinari patrimoni, però també volem que representi un major valor econòmic per als segments econòmics més vinculats al territori, al paisatge, al món agrari i pesquer.

La Reserva de la Biosfera no és una figura normativa, no és una nova restricció per a les Terres de l’Ebre, és una oportunitat per treure’n valor del nostre patrimoni. El programa MaB (Home i Biosfera) pretén harmonitzar els valors naturals amb el desenvolupament humà, a partir de models sostenibles ambientalment i econòmicament, zonificant el territori en tres nivells diferents: els espais nucli (zones d’elevada protecció ambiental, com els parcs naturals), els espais tampó (xarxa natura 2000) i les zones de transició (la resta de la matriu territorial). A la zona de transició, les zones actualment no protegides, hi poden desplegar-se perfectament les activitats habituals, ja siguin industrials, infraestructures o agrícoles.

En aquest sentit val la pena clarificar a aquells que veuen amb la Reserva de la Biosfera noves restriccions imposades des de fora a l’agricultura o a la indústria, que no és així: la UNESCO no és un Govern, no té capacitat normativa. I, d’altra banda, no és legítim generar falses expectatives a aquells que veuen en la Reserva una oportunitat per prohibir certes activitats no desitjades per bona part del territori, com és el cas de l’MTC. Malauradament no és així, ja m'agradaria! Per entendre’ns, si proposem presentar la candidatura per reconèixer la totalitat de la vegueria de les Terres de l’Ebre com a Reserva és perquè la UNESCO creu compatible la existència de les centrals nuclears d’Ascó dins de les zones de transició, sinó fos així ja ni plantejaríem presentar candidatura.

Hem de ser capaços de dialogar, de consensuar durant els propers mesos un model de desenvolupament econòmic i social que des de la preservació del patrimoni natural i cultural, des dels valors del nostre territori, sigui capaç generar valor als nostres productes i serveis, per a que siguin més reconeguts i competitius en els mercats a partir del reconeixement internacional aportat per la UNESCO. Una economia, arrelada i reforçada per la identitat i la singularitat de les comarques de l’Ebre, que més enllà de la seva funció productiva actuï com a veritable vehicle de cohesió social i territorial.

És una extraordinària oportunitat per engegar un projecte que ens il·lusioni col·lectivament, que ens permeti coneixe’ns i valorar-nos millor, i que només que sigui per una vegada, ens permeti transcendir en positiu a la resta del món.

La URV i la FIF coeditaran la Història de les Terres de l'Ebre

2010-03-16T00:58:00.000-07:00

El primer volum de l’enciclopèdia, Art i Cultura, sortirà publicat el mes de juliol. Un curs de la UETE tindrà com a tema el primer volum editat de la Història de les Terres de l’Ebre

El delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Lluís Salvadó, ha presidit aquest dilluns, 15 de març, el Consell promotor de la Història de les Terres de l’Ebre en què s’ha presentat als membres la feina feta durant aquest any de desenvolupament del projecte i se’ls ha avançat la planificació prevista aquest 2010.

Alhora també s’ha donat a conèixer l’estat de la redacció dels diferents volums, en què participen més de 200 experts en els camps de la història i les ciències socials, amb l’objectiu d’editar en els propers 3 anys els 7 volums de què constà l’enciclopèdia

Al Consell Promotor d’avui també s’han aprovat els preus de venda al públic i la campanya de difusió, publicitat i imatge gràfica que s’iniciarà als voltants del 23 d’abril, St. Jordi.

Posteriorment, el mes de juliol sortirà publicat el primer volum de la Història de les Terres de l’Ebre, Art i Cultura; mentre que el mes de setembre un curs de la Universitat d’Estiu de les Terres de l’Ebre (UETE-URV) a Móra d’Ebre serà un dels marcs de difusió del volum.

Al mateix temps, s’ha aprofitat la presència del rector de la URV, Francesc X. Grau, per dur a terme la signatura del conveni de coedició de la Història de les Terres de l’Ebre, amb el president de la Fundació Ilercavònia Futur (FIF), Ismael Piñas.
Per aquest efecte, s'ha establert un conveni de coedició que compromet ambdues parts especialment en la col·laboració en els següents àmbits del projecte:
- Aspectes d’edició
- Correcció lingüística
- Difusió de l’obra a la Xarxa Vives d’Universitats i la Unió d’Editorials Espanyoles

Per la seva part, la FIF cedirà gratuïtament a la URV els exemplars necessaris per difondre l’obra entre les diferents universitats de l’Estat.

A més, el conveni estableix la constitució d’un Comitè Editorial format per membres acadèmics i tècnics d’ambdues parts. Aquest Comitè s’ocuparà de vetllar per l’execució correcta d’aquest Conveni; prendre les decisions tècniques que creguin convenients en el desenvolupament d’aquest Conveni per resoldre les incidències editorials que puguin sorgir i establir les publicacions que es duran a terme al llarg dels anys, a partir dels recursos humans i econòmics de què es disposi.

DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

2010-03-13T11:39:00.000-08:00

Aquesta setmana l'Institut Català de les Dones ha organitzat dos actes al nostre territori en el marc de la commemoració del Dia Internacional de les Dones. En primer lloc, es va inaugurar l'exposició "Dones ebrenques, les petjades d'un esforç", una exposició que realitza un repàs panoràmic des de la proximitat de les diverses formes del treball de les dones a les Terres de l'Ebre, del treball al camp, les segadores d'arròs, les plegadores d'olives; del treball en l'àmbit de la llar, des dels safarejos fins a les rentadores; del treball a les fàbriques, als comerços; del treball des de professions liberals... La dona sempre ha estat coresponsable del treball a les unitats familiars, en dobles jornades maratonianes sovint poc valorades.

És necessari avançar de forma decidida cap a la coresponsabilitat entre les dos parts de la parella, en el treball i en les responsabilitats familiars. I des de les administracions hem de ser també coresponsables de la per tal d'avançar en polítiques de serveis a les persones, en polítiques de transport públic, en polítiques laborals... Polítiques que facin més compatibles i conciliables l’activitat laboral amb les responsabilitats familiars, per a l’home i, malgrat tot, especialment per a la dona. Amb nous serveis assistencials com les moltes noves llars d’infants a molts dels nostres pobles. Amb noves residències per a gent gran com la de Flix, a punt d’entrar en funcionament, l’ampliació de Gandesa ja operativa, la immediata obertura del Perelló, i poc després la d’Alcanar, estant ja iniciades les obres de la residència privada de Tortosa.

Una de les reivindicacions de la primera assemblea territorial de dones de les Terres de l’Ebre va ser la de disposar de millor transport públic, de més transport col·lectiu a la Terra Alta. Aquesta setmana, el mateix dia internacional de les dones, el dia 8 de març, hem posat en funcionament un pla de millora del transport públic a la Terra Alta que en període lectiu passa d’una expedició diària a dos, i en període no lectiu de zero a una entre cada poble de la comarca i Gandesa. Ampliant també les expedicions entre Gandesa i Móra, i Gandesa i Tortosa per tal de garantir la mobilitat generada per motius laborals, administratius, escolars, sanitaris i comercials.

I en l’esfera de les dones en el treball, ens cal tenir molt present a les 5.948 dones que avui estan a l’atur a les Terres de l’Ebre. Dones treballadores que estan passant una situació laboral complicada com a conseqüència d’una crisi econòmica que no discrimina per sexes ni per origen. Una crisi que mos afecta a totes i a tots. Una crisi que està provocant que milers de famílies tenen dificultats econòmiques, que moltes dones autònomes, empresàries, treballadores... estan patint especialment, i com sempre, la dona pateix doblement les conseqüències de les dificultats i també de les crisis.

Avui, aquesta commemoració del dia internacional de la dona té com a objecte forçar la reflexió del molt que encara queda per fer en el camí envers la igualtat entre homens i dones, del molt que queda per fer en el camí dels drets de les dones, a tot el món, però també al nostre territori, als pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre.

El conseller Jordi Ausàs presenta l'organització territorial en vegueries al Parlament

2010-03-11T09:44:00.000-08:00

El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha presentat el Projecte de llei de vegueries al ple del Parlament avui dimecres, 10 de març. Aquesta proposta legislativa, que suprimirà les diputacions provincials a Catalunya, permetrà organitzar el territori en set vegueries per apropar l'administració a la ciutadania i millorar la vertebració territorial.

El conseller Jordi Ausàs també ha presentat el Projecte de llei de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que té com a objectiu simplificar l'administració i potenciar els serveis públics. Tots dos projectes legislatius impulsats pel Departament de Governació i Administracions Públiques suposen el desplegament de competències estatutàries i permeten desplegar la nova organització territorial de Catalunya.

Pel que fa a les vegueries, el conseller Jordi Ausàs ha explicat que "aquesta llei pretén reconèixer i potenciar totes i cadascuna de les realitats existents territorialment a Catalunya i, al mateix temps, per apropar el govern i els serveis a la ciutadania". I ha destacat que "la nova organització veguerial de Catalunya és el resultat de racionalitzar l'Administració i d'organitzar els serveis públics en el territori". I que "en cap cas es crearan òrgans superposats als ja existents ni seran necessaris més recursos econòmics per desenvolupar-la".

En aquest sentit, el conseller Jordi Ausàs ha recordat que "amb les vegueries els serveis s'organitzaran de manera adequada i propera a l'estructura social del territori, adaptant-los a les necessitats de la gent, desplegant aquells serveis i àmbits de major impacte territorial".

Transició de diputacions a vegueries
El Projecte de llei de vegueries estableix el mapa de vegueries de Catalunya, que tindrà una doble condició: el Govern de la Generalitat s'organitzarà territorialment en "demarcacions veguerials", i la cooperació local s'organitzarà en "consells de vegueries". En aquest sentit i d'acord amb l'Estatut, els consells de vegueries substituiran les actuals diputacions provincials. La llei crearà set vegueries, que coincidiran amb els actuals àmbits de desconcentració i gestió administrativa de la Generalitat al territori. En aquest sentit, un cop aprovada la Llei, els serveis i les delegacions territorials de la Generalitat s'organitzaran en els àmbits corresponents a les "demarcacions veguerials".

Pel que fa a l'organització de la cooperació local, la Llei preveu la transició de les quatre diputacions provincials actuals als nous consells de vegueria i la constitució dels altres tres consells de vegueria de manera gradual. La llei té efectes jurídics de manera gradual perquè l'encaix de l'organització territorial pròpia amb el fet provincial requereix la necessària col•laboració de l'Estat i la modificació de lleis estatals.

L'Àrea Metropolitana de Barcelona
En aquest procés de desplegament de la nova organització territorial de Catalunya, el conseller Jordi Ausàs també ha presentat al Parlament el Projecte de llei de creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona per a organitzar i simplificar l'administració i potenciar uns serveis públics de qualitat.

Segons ha explicat el conseller Jordi Ausàs, "amb aquesta llei pretenem reconèixer la realitat formada pels municipis que constitueixen aquesta realitat urbana on viu més de la meitat de la població de Catalunya". També ha explicat que "aquesta és una mesura de racionalitat política per organitzar i vertebrar els serveis públics de competència municipal que necessita la capital de Catalunya i la seva àrea d'influència".

D'aquesta manera, en un sol organisme s'inclouran les tres entitats metropolitanes existents actualment: la Mancomunitat de Municipis, l'Entitat del Transport i l'Entitat del Medi Ambient. A més, s'afegiran aquelles competències urbanístiques que poden exercir els ens locals d'acord amb la legislació vigent. La llei preveu la creació d'una comissió d'urbanisme d'àmbit metropolità.

DEL CABRIL A ASCÓ, PASSANT PER HORNACHUELOS

2010-03-11T00:02:00.000-08:00

Buscava el Cabril a la pàgina web de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) amb l’interès de conèixer l’evolució demogràfica d’un municipi de Còrdova que des de 1961 acull l’únic cementiri nuclear de l’Estat espanyol. Seran dèries pròpies de la gent de ciències, però sempre he pensat que els números són molt aclaridors i objectiven molt bé els debats. El cementiri del Cabril és molt més menut que el que l’alcalde de CiU d’Ascó pretén acollir, i només acull residus radioactius de mitjana i baixa intensitat (amb una vida màxima de 300 anys). Allà també tenen laboratoris, centres de tractament, grans oficines i grans magatzems, com aquí ens prometen que tindrem.

La primera sorpresa que m’emporto és que el poble del Cabril no existeix. Penso: “deu ser una pedania”, i tampoc, no m’apareix. Acabo localitzant el cementiri del Cabril en el terme municipal d’un poble anomenat Hornachuelos. Veigues com preserven el nom del poble sense contaminar-lo amb el nom del cementiri! Prenem-ne nota.

Com era d’esperar, l’INE demostra el gran progrés que ha portat el cementeri nuclear al municipi d’Hornachuelos, que el 1986 tenia 5.258 habitants i el 2008 passa a tenir‑ne 4.652. I la zona ha passat de 17.000 a 14.000 habitants. En caiguda lliure, com tots els pobles del negoci nuclear.

Tot i això, recullo altres dades interessants i arribo a la conclusió que Franco, l’any 1961, ho va fer molt millor que Zapatero. I ja entendreu que un republicà independentista poques simpaties pot tenir pel menut i carnisser General. Resulta que el Cabril es troba ubicat en una antiga mina d’urani abandonada al mig de Sierra Morena, on el nucli de població més proper es troba a més de 40 quilòmetres. La veritat, sense entrar en més detalls, em perdonaran la gent d’Hornachuelos, sembla una ubicació aparentment molt encertada. Tot i així, al Cabril, des del 1961, cada dia entren camions i furgons carregats de residus nuclears de tot l’Estat i està envoltant de 36 punts de control ambiental per detectar possibles fuites radioactives.

Sembla que els actuals dirigents del negoci nuclear prefereixen el joc de risc i cerquen una ubicació entre Ascó, Vinebre i Flix, a 2 o 3 quilòmetres dels nuclis urbans. Al costat del riu més important i cabalós de la península Ibèrica, amb tres embassaments riu amunt: el de Flix, el de Riba-roja i el Mequinensa —conegut com el mar d’Aragón— i molt prop del complex químic d’Ercros. Tot plegat contradiu els criteris elementals de seguretat de l’emplaçament del cementiri que va publicar la mateixa Comissió Interministerial el novembre de 2006 en el document Criterios básicos de emplazamientos para la instalación ATC y Centro Tecnológico Asociado.

Com hem dit en moltes ocasions, una subhasta no és el procediment més adequat per determinar l’emplaçament d’un magatzem que ha d’acollir tots els residus nuclears d’alta radioactivitat de l’Estat. Potser el Cabril és un bon model d’ubicació tècnicament raonable, però Ascó segur que no!

I per cert, ja que estem, algú dels que avalen els beneficis del cementeri nuclear em pot explicar perquè Hornachuelos, que ja té la hipoteca pagada, no ha presentat candidatura per acollir un segon cementeri?

CEMENTIRIS I BOTIFLERS de Xavier Vega

2010-02-04T23:56:00.000-08:00

Començaré pel final: mentre Esquerra estigui al govern de la Generalitat, no haurà cap cementiri nuclear a Catalunya. Ho repeteixo, per si hi ha algun dubte: si el lector no vol cap cementiri nuclear a Ascó ni a cap altre lloc del nostre país, només ha de votar Esquerra Republicana de Catalunya, perquè si Esquerra té força, les set mil tones de residus nuclears faran cap a la Cibeles o al Valle de los Caídos, al Bernabeu o a la Moncloa, però no a casa nostra.
La resta de l’article és trivial i es pot obviar. Només serveix per reforçar aquesta idea senzilla, clara, diàfana, a saber: que ERC no consentirà que els traficants d’excrements nuclears s’enriqueixin a costelles d’un territori que ha pagat amb escreix la seua quota radioactiva.
Esquerra no ho permetrà per set raons, per fer un número rodó, com els dies de la setmana, els pecats capitals o els nans de la Blancaneus, perquè podrien ser set-centes, les raons : la primera és semàntica, la segona és econòmica, la tercera, històrica, la quarta, científica, la cinquena, logística, la sisena, ètica i la setena és política. La raó semàntica és que el cementiri nuclear ens és presentat, eufemísticament, com un Magatzem Temporal Centralitzat (MTC; ATC, en espanyol), amb una cínica terminologia que llença la pedra del magatzematge i amaga la mà radioactiva. La segona raó, l’econòmica, és que, en els trenta anys d’indústria nuclear, la Ribera Nord, la zona més directament afectada, ha perdut el seu principal capital: l’humà. Ha passat dels 10.000 habitants als 8.000 que avui sumen Ascó, Flix, Riba-roja d’Ebre, Vinebre i la Torre de l’Espanyol, en un fenomen únic a Catalunya, perquè mentre el país augmentava més d’un 30% la seva població, la zona nuclear en perdia un 20%. I és prou sabut que l’èxode és l’indicador més clar de l’empobriment d’un territori, incapaç d’alimentar la seua gent.
Des del punt de vista històric, es parla d’un magatzem per a seixanta anys, o sigui, que quan els nostres fills siguin vells, ja s’ho trobaran. Posició astuta, pròpia d’una intel·ligència privilegiada, sense comptar els 250.000 anys de radioactivitat que ens situen més enllà de la història, a la posthistòria o a la geologia, a l’estupidesa inherent a l’espècie homo sapiens sapiens. La qual cosa ens du a l’argument científic: no en tenim ni fava, de com gestionar aquests residus letals ni de com assegurar-ne la fiabilitat, com ho demostra el fet que del darrer accident conegut, el de la fuita de partícules radioactives (detectada l’abril de 2008, sis mesos després de produir-se), després de tanta mentida i tant d’embolic, ja no se n’ha cantat ni gall ni gallina.
De gallina se’ns ha de posar la pell quan pensem en el transport d’aquests detritus letals, camions amunt, camions avall, vagons amunt, vagons avall, amb unes infrastructures més justes que un pany de cop. I de la logística a l’ètica. O millor dit, a l’absoluta manca d’ètica del procediment administratiu per decidir l’emplaçament del cementiri, una ordre ministerial publicada el 29 de desembre, de nit i a les fosques, de pressa i corrents, sense deixar-nos temps per reflexionar i debatre, com si fóssim uns idiotes o uns desgraciats, o les dos coses alhora.
Quant a la raó política, és pública i notòria: el dia 11 de març de 2008, el Parlament de Catalunya aprovà una resolució contra la ubicació del cementiri nuclear al territori català. I el nostre Parlament és l’expressió suprema de la sobirania de la nació catalana, de manera que qui actuï en contra del seu mandat té un nom que el sap tothom:és un botifler.

XAVIER VEGA CASTELLVÍ

UNITAT TERRITORIAL PER CONSTRUIR LA VEGUERIA

2010-02-04T23:50:00.000-08:00

Definitivament el Govern de Catalunya ha aprovat l’avantprojecte de llei de les vegueries. No ha estat gens senzill, en absolut. Tenim un país complex i estem donant un pas que fa història i que la recupera, alhora que construeix el nostre futur.

L’ordenació territorial en vegueries representa reconstruir Catalunya segons les nostres necessitats, segons la nostra realitat territorial i de país. El desplegament de les vegueries són un gest de sobirania nacional, un gest llargament esperat pel catalanisme polític des de fa segles però, també és una aspiració històrica de les comarques de l’Ebre que s’ha mantingut viva al llarg de les dècades.

La futura implementació de les vegueries trencarà amb aquella Catalunya que es construïa sobre quatre motors, des de quatre províncies. Una Catalunya que arraconava a les Terres de l’Ebre i que ens condemnava a ser perifèria política i administrativa. Amb la vegueria de l’Ebre construïm un model de país més equilibrat, un país multipolar. Un país on les Terres de l’Ebre passem a ser protagonistes del nostre futur i a ser agents de la construcció de la nostra nació.

El Govern de Catalunya ha donat un pas històric, un pas sense retorn cap a la nova ordenació territorial de Catalunya. Tot i això, encara ens queda molt de camí per constituir la vegueria de l’Ebre. Ens cal tramitar el projecte de llei al Parlament de Catalunya, en règim d’urgència, i ens cal impulsar una modificació puntual de la llei orgànica del règim electoral general (LOREG) al Congrés espanyol. Per a desenvolupar aquests dos processos necessitem concertació i compromís polític del bloc central dels partits catalans. Un repte complex per al qual requerim l’implicació dels diferents representants dels partits polítics al nostre territori. De ben segur, que si treballem plegats serem capaços de fer prosperar aquest projecte de construcció de les Terres de l’Ebre. Personalment, poso per davant el meu més absolut compromís polític i assumeixo la responsabilitat institucional que em correspon en el transcurs d’aquest procés.

L’Estatut de Catalunya diu a l’article 91 que “els consells de vegueria substitueixen les diputacions”, i tal i com es desprèn del contingut de l’avantprojecte de llei aprovat, en primera instància ens caldrà treballar des d’una comissió paritària en el procés de divisió de l’actual Diputació de Tarragona. Divisió que obrirà la porta a la creació dels consells de vegueria de les Terres de l’Ebre i del Camp de Tarragona. Un procés, que caldrà desplegar amb rigor, durant el qual des del Govern de Catalunya s’haurà de determinar els criteris de finançament dels dos ens resultants. Seran necessaris acords entre els dos territoris en aspectes tan transcendents com la divisió dels actius i dels passius de l’actual Diputació, dels organismes autònoms que en depenen, del personal adscrit...

Engeguem un procés llarg, que requerirà d’un període de transició important, i d’un llarg treball que caldrà engegar en el marc d’una Comissió mixta, i que espero, que hauran de continuar el conjunt dels 25 consellers de vegueria que haurien de ser elegits de forma indirecta a partir dels resultats de les properes eleccions municipals del maig de 2011.

El Govern de Catalunya ha fet un gran pas, ara ens toca als representants polítics del territori estar a l’alçada del moment històric que estem vivint, i saber treballar amb fermesa des de la unitat territorial en els processos que ara s’obren, Parlament, Congrés i Comissió mixta.

CÀRRECS D'ESQUERRA EN CONTRA DEL CEMENTERI

2010-01-28T23:36:00.000-08:00

UN TERRITORI A LA NAPOLITANA

2010-01-19T13:42:00.000-08:00

Sembla que lo cuiner de les nuclears de l'Estat, des de l'Associació de Municipis Nuclears (AMAC), ja va dictar sentència. Ascó és l'adjudicatària. Porta anys fent estudis d'opinió en els àmbits territorials de les diferents nuclears de l'Estat. Porten anys cuinant la candidatura, res s'improvisa al món nuclear. Per diners no quedarà. Viatges dels veïns a veure món, a veure magatzems, a veure nuclears. Dinars i sopars amb alcaldes estos dies, encaixant i engreixant les últimes peces.

L'alcalde d'Ascó ja va rebre fa molts mesos lo vistiplau dels seus superiors, de partit, i de feina, òbviament. Res s'improvisa al món nuclear. Tot ben apamat, tot ben amanit per a la traca final, ple a darrera hora i gol per l'esquadra. De nit i a les fosques. I ja farem un soparet per a celebrar-ho.

Oreja y vuelta al ruedo, don Mariano! Madrid sap agrair los serveis prestats. No han estat centenars els municipis candidats com es vantava el Ministre, ben just un parell, però sempre hi ha algú disposat a arribar a un bon acord.

Però mira per on, les Terres de l'Ebre ja n’estan fartes i no tolerarem més que un alcalde hipoteque el futur del nostre territori una vegada més. No volem un territori a la napolitana de residus i d'abocadors. Som molts los que estem treballant per un futur millor, per un model econòmic radicalment diferent, des de les empreses turístiques, des de les DO, des de les cooperatives, des dels sindicats, des de les petites indústries, des de les administracions locals, des del Govern de Catalunya, i fa molts anys; i no estem disposats a que allò que tant, tantíssim, costa d'aixecar, ara per un grapat de milions algú ho tire a terra.

No volem que un petit incident mos pose a primera plana dels diaris i tota la feina i esforç de tanta gent que treballa des dels sectors productius del territori se’n vaigue a fer punyetes. Avui el món és imatge, l'economia és imatge i la imatge d’un territori abocador no és compatible amb el futur ambiciòs que volem per a les Terres de l’Ebre. Ja hem vist el que dóna el monocultiu nuclear, desert empresarial i despoblament. Des de que es va instal·lar la central nuclear Ascó ha perdut el 25% de la seua població.

Però els que no improvisen no comptaven en que estes terres tenen 100 regidors d’Esquerra Republicana, molt ben organitzats, que saben el que "no" volen, que no han de demanar permís als seus caps a Barcelona per posar-se a defensar les seues conviccions, i que en pocs dies poden aixecar un territori.

Avui, la dignitat d’este territori passa per que l’ajuntament d’Ascó no compre números d’esta rifa. Demà mos veem.

2010-01-13T12:33:00.000-08:00

AUDAZ AUSÀS: ARTICLE DE DANIEL ARASA A LA VANGUARDIA

2010-01-05T00:04:00.000-08:00

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100105/53861584288.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100105/53861584288.html

Em semblen brillants les reflexions de l'ebrenc Daniel Arasa a la Vanguardia:
"Tanto reclamar el Estatut y bombardear preventivamente al Tribunal Constitucional antes de que emita su sentencia y resulta que cuando hay que desarrollar y aplicar uno de los aspectos más importantes de aquél como es la Ordenación Territorial de Catalunya, entonces dicen no. ..."

ENLLAÇ AMB ARTICLE DE JORDI AUSÀS: SUPERAR LA DIVISIÓ PROVINCIAL

2010-01-04T00:37:00.000-08:00

http://paper.avui.cat/article/politica/181391/superar/la/divisio/provincial.html

No podia faltar la referència a l'article del conseller Ausàs en aquest petit seguiment, partidista i favorable, del desplegament de la vegueria de l'Ebre. El conseller fa una visió extraordinàriament nítida de les aportacions de les vegueries al model de país equilibrat. Apropar les administracions als territoris i als ciutadans aporta majors prestacions, major identificació amb els seus projectes i anhels, major priorització, en definitiva una atenció més adequada.

ENLLAÇ ARTICLE JOSEP BAYERRI SOBRE LA VEGUERIA DE L'EBRE

2010-01-04T00:26:00.000-08:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/121216.html

Josep Bayerri ens fa una aportació molt autoritzada sobre les Vegueries. Ha estat un dels que més ha escrit i estudiat l'ordenació territorial de Catalunya a les Terres de l'Ebre. De fet, vaig entrar en aquest món, fa molts anys, de la mà dels seus llibres.

La seua proposta de crear una llei amb 5 vegueries ha estat molt analitzada pel departament de Governació. L'avantprojecte de llei del Govern, de facto, planteja en una primera fase la creació de 5 vegueries, ja que la resta requereixen de la modificació dels límits provincials, cosa que tardarem en veure.

Ara bé, malauradament, avui, on més resistències hi ha amb les vegueries és a Tarragona, de la mà dels alcaldes socialistes de Reus i Tarragona i del president convergent de la Diputació.

L’HORA DE LA VEGUERIA DE L’EBRE

2010-01-03T03:28:00.000-08:00

L’any 1716, el Decret de Nova Planta del rei Felip V va substituir les vegueries, que havien estat la divisió de Catalunya des del segle xii, pels corregiments, tot i que la vegueria de Tortosa desapareix, a la pràctica, el juliol del 1708 amb la caiguda de Tortosa en mans de les tropes borbòniques. Amb aquest Decret s’acaben més de 500 anys d’història de la vegueria de Tortosa, s’acaba un pilar fonamental de la nostra identitat territorial, com s’acaba també, per dret de conquesta, la universitat de Tortosa i tantes altres mostres de la identitat i la cultura catalanes.

Aquest fou el primer pas per a la desaparició administrativa de les Terres de l’Ebre en el marc de la nova administració espanyola. El corregiment de Tortosa, però, encara sobreviurà quasi un segle, fins a primers del segle xix, moment en el qual les subsegüents propostes de divisió administrativa de l’Estat ja comencen a relegar les Terres de l’Ebre sota el control polític i administratiu de Tarragona, fet que es consolidarà amb la divisió provincial del 1833. Tot i això, 175 anys després d’aquella data, el nostre territori preserva amb més intensitat que mai la ferma voluntat d’esdevenir, d’aparèixer amb el seu propi color al mapa polític i administratiu de la nostra nació, una voluntat que va aflorar durant la Generalitat republicana de la mà del president Companys amb l’intent de reimplantar les vegueries que el franquisme va estroncar per revalidar de nou la divisió provincial del 1833.

Recuperar la vegueria de les Terres de l’Ebre és recuperar el nostre passat de sobirania, és superar una divisió provincial aliena a la nostra realitat que ens condemna a ser perifèria, és un procés de dignitat nacional, però també és un procés de construcció d’un territori que té una realitat i unes necessitats específiques. Els territoris tenen futur en la mesura que tenen un projecte col·lectiu i en la mesura que disposen d’eines de gestió que els permeten treballar per aquest projecte. I a l’Ebre, des del 1833 no hem disposat d’aquestes eines i, com a conseqüència, durant aquests 175 anys hem anat perdent pes demogràfic, pes econòmic, pes polític, fins arribar a perdre, en bona mesura, la pròpia identitat i la cohesió territorial.

La constitució del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre el 1978 pel president Tarradellas va demostrar que la flama de l’Ebre estava encara viva després de tantes dècades d’oblit. No va ser fins a finals del segle xx que els governs convergents van fer un primer i tímid gest de reconeixement territorial amb la constitució de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), fins que va esclatar de forma esplèndida la lluita territorial contra el transvasament i va forçar al darrer Govern del president Pujol a desplegar l’Administració catalana a les Terres de l’Ebre.

Avui, l’Ebre tenim a tocar un pas llargament esperat, un pas que s’ha anat coent a foc lent durant les dues darreres legislatures de Govern catalanista i d’esquerres, des que el president Maragall, com a candidat encara, va posar amb força la vegueria de l’Ebre a l’agenda política. Un pas que ens vindrà de la mà d’un avantprojecte de llei de vegueries que, com hem vist aquestes setmanes, incomoda a alguns. Una part d’ells probablement amb motius raonables, però molts, també, amb una intenció no declarada de mantenir un centralisme caduc vinculat a una divisió provincial imposada i aliena a la nostra realitat territorial i nacional.

Avui les Terres de l’Ebre som un territori amb voluntat d’emergir, som un territori que reclama, des d’un amplíssim consens, institucions pròpies que ens permetin trencar amb l’abandonament històric a què hem estat sotmesos durant llargues dècades. Un abandonament que Catalunya no es pot permetre, i que la gent de l’Ebre ja no volem acceptar. Hem vist com la descentralització de l’Administració catalana ha fet créixer exponencialment les inversions a les Terres de l’Ebre. Hem tastat què significa disposar d’instruments propis, i ara reclamem un nou pas endavant, un nou pas que ha d’anar succeït d’altres, fins que les Terres de l’Ebre ens puguem considerar una demarcació al mateix nivell que la resta de territoris de Catalunya.

Ara és l’hora d’implementar el que diu l’Estatut de Catalunya. És l’hora d’implementar la divisió territorial aprovada amb el Pla territorial general de Catalunya, el 1995, i desplegada pels plans territorials des de fa anys sense que mai hagués generat cap mena de discussió. Si després de tants anys algú té problemes de capitals, de noms o d’altres vel·leïtats inconfessables, si us plau, ara no toca, ara toca implementar les nostres lleis. Després de 300 anys, gràcies a la bona feina del conseller Ausàs, ara és l’hora de la vegueria de les Terres de l’Ebre.

BONS PROPOSITS PER AL 2010: VEGUERIES ARA O MAI

2010-01-03T02:47:00.000-08:00

Sembla que segons la tradició cal començar l’any amb bons propòsits, i un dels meus és recuperar l’activitat d'este blog. Disculpar d’entrada la llarga absència durant el 2009, he esgotat el meu temps lliure amb un màster a la UOC, cal anar reciclant-se.
Obro la represa amb un article que penjo en el missatge següent sobre les vegueries. Ara o mai, espero que sigue ara, tot i que de moment la força dels que volen aturar la vegueria de l'Ebre és superior als que l’estem impulsant.
Ara o mai, perquè difícilment trobarem en el futur un conseller amb la implicació i el convenciment del conseller Ausas amb la implantació de les vegueries.
Ara o mai, perquè el tàndem àrea metropolitana - vegueries és una oportunitat única. El futur de la llei de l’àrea metropolitana va vinculat amb el futur de la llei de les vegueries, i l’aliança amb Barcelona ens dona una força que natros sols no tindríem ni tindrem mai.
Esperem que finalment s'aprove la llei a Govern durant les properes setmanes, ara bé, no vull deixar de lamentar la soledat amb que estem estirant del projecte de vegueries la gent d'Esquerra de l'Ebre, amb suports molt puntuals del companys del PSC de l'Ebre. Noto a faltar el suport explícit de la societat civil, i és de lamentar l’actitud partidista de certes forces polítiques del territori. Contrasta clarament amb la reacció virulenta de la socio-vergència al Camp de Tarragona o de l’àrea metropolitana de Barcelona de frenar una llei que no convé als seus interessos. Per això precisament convé als nostres.

PRIMERES RESTES HUMANES A LES CAMPOSINES

2009-04-05T07:37:00.000-07:00

Ahir, amb moltes dècades de retard, posàvem en funcionament la necròpolis del Memorial de les Camposines. Donàvem digna i definitiva sepultura a 35 homes, a 35 combatents republicans. Vam dignificar la seua memòria, però vam dignificar també aquesta terra, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, al mateix temps que dignifiquem les nostres institucions democràtiques. Ahir tancàvem una de les assignatures pendents del territori, una de les assignatures personals, al mateix temps que obríem un llarg procés de recollida de les restes humanes escampades pels Espais de la Batalla de l'Ebre.

CONSTRUIM UN MODEL ECONÒMIC PER A LES TERRES DE L’EBRE

2009-04-02T05:13:00.000-07:00

De l’estudi de Germà Bel sobre l’economia de les Terres de l’Ebre van apareixent multitud d’elements de reflexió, diversos aspectes que ben analitzats ens indueixen a aprofundir en determinades polítiques, a prioritzar certs àmbits de la nostra economia. No entraré avui en aquest nivell de detall, em quedaré en una reflexió més genèrica, al tall d’algunes propostes que darrerament han anat apareixent des dels nostres ajuntaments i, fins i tot algunes que ens arriben des de fora de les Terres de l’Ebre.

Comentava el catedràtic en Economia i director de l’estudi que, de les moltes entrevistes fetes als diferents actors econòmics, socials i institucionals, obtenia la conclusió que el posicionament sobre quin ha de ser el nostre model econòmic es reproduïa amb una campana de Gauss. A un extrem, una minoria de la nostra societat es postula envers un model econòmic d’extrema restricció a noves activitats econòmiques; a l’altre extrem, una minoria que entén que qualsevol activitat que generi ocupació, encara que sigui agressiva territorialment, ha de ser benvinguda. En altres paraules, a un extrem la cultura del no a tot; a l’altre la cultura del sí a tot. Per sort, al mig s’hi troba la gran majoria que se sent còmoda amb un model d’equilibris entre la preservació dels nostres valors ambientals i culturals i el nostre desenvolupament econòmic.

Un model en què el principal sector industrial de les Terres de l’Ebre és l’agroindústria. Sector que genera el doble d’ocupació que la indústria del moble, l’energia o la química; poc afectat per les deslocalitzacions, amb una forta resistència a les crisis; que té al darrere l’agricultura i la pesca, que la sostenen i li donen el plus de proximitat i diferenciació amb qualitat i denominació d’origen. Un model on hem de disposar del nostre medi, del riu, de l’aigua, com un valor econòmic a preservar i a explotar (no a exportar) amb el turisme, la indústria, la pagesia, la pesca...

Convenim amb les entrevistes realitzades que tenim un dèficit històric d’infraestructures econòmiques, de comunicacions, de formació... I que ens cal treballar plegats per tal d’avançar (com fem) des del consens, defugint la protesta buida i la resignació ancestral. En aquest sentit, vull reconèixer la bona feina que s’està fent des de la Cambra de Comerç de Tortosa amb la proposta de l’autovia d’Aragó per Catalunya; o des de l’Ajuntament de l’Aldea amb la demanda d’una estació i un servei de ferrocarril dignes.

I veiem amb les dades que la darrera dècada no ens ha anat malament. S’ha produït una inflexió que ens porta a la convergència amb la resta de Catalunya, amb creixements importants de PIB (12%), de població activa (73%), de població (12,6%). Veiem que la nostra renda per càpita es troba al nivell de la catalana i que tenim molta gent emprenedora que, sense tants suports externs com en altres territoris, déu n’hi do el camí que hem fet sense ser-ne massa conscients.

Hem de trencar amb el discurs que som un territori pobre, sense opcions de desenvolupament. Discurs que sovint és emprat per alguns com a coartada per a justificar el model de tot s’hi val. Un model que acaba estigmatitzant i reduint les Terres de l’Ebre al racó dels mobles vells, on estem disposats a acceptar de bon grat allò que la resta del país no vol. Aquests darrers mesos hem vist com des de 3 municipis diferents impulsaven projectes d’abocadors per rebre brossa de l’àrea metropolitana i d’altres es postulen a acollir el cementiri nuclear. Són els que aposten pel model extrem del sí a tot, encara que sigui especialitzant el nostre territori en la gestió de brossa. Un model que ens aboca al conflicte intern i que rebutgem el conjunt dels representants del Govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre, com també lamentem els incipients moviments de rebuig que, des de l’altre extrem, una minoria està engegant a l’Aldea contra possibles implantacions industrials al polígon Catalunya Sud, des de la més absoluta desconeixença. L’aposta del Govern passa per ubicar als nostres polígons indústries normals, al Catalunya Sud i a Camposines, sempre dins dels paràmetres que avui marca l’estricta normativa ambiental catalana.

Les Terres de l’Ebre, més enllà de la crisi conjuntural actual, tenim un projecte de futur ambiciós, que passa per millorar des del consens les infraestructures, preservant la nostra qualitat de vida; passa per acollir i impulsar noves activitats industrials i de serveis, sense oblidar la base tradicional de la nostra economia; passa per aprofitar els nostres recursos naturals, preservant el nostre patrimoni ambiental. Cal que aquells que formem part de la gran majoria que compartim aquest model, siguem capaços d’impulsar-lo des de posicions públiques que deixin ben clar a tothom quin és el model de la majoria, perquè sinó, al final només trascendeix i queda el model dels dos extrems.

LA CRISI DE DAVOS

2009-02-01T13:11:00.000-08:00

Avui la premsa ens porta les conclusions del Fòrum Econòmic de Davos. No és que a aquestes alçades tingui gaires expectatives que ens aportin solucions, ni molt menys, però em semblaven interessants les seues conclusions.
L’FMI parla dels creixements més menuts des de la Segona Guerra Mundial, un 0,5 % en l’àmbit global. L’OIT valora que aquesta crisi pot deixar entre 30 i 50 milions de persones a l’atur.
Tot i això, el mateix FMI considera que l’economia nord-americana recuperarà els creixements positius ja al 2010, mentre que Europa tardarà uns trimestres més a fer-ho.
En resum, si les estimacions de l’FMI són certes, haurem estat més d’una dècada amb forts creixements i amb un parell d’anys de parada salvatge. Ja firmaríem!Els bancs tanquen el 2008 amb beneficis superiors als del 2007. Entenc que una mica de maquillatge deuen incorporar als seus balanços, és increïble però cert que la banca sempre guanya.
Tornant a Davos, en definitiva els pares de la desregularització globalitzada, de l'integrisme dels mercats eficients. El pèndol s’ha pegat una bona garrotada, i ara el pèndol es mou cap a l’altre extrem. Ja no val el model anglosaxó ultraliberal, ara toca mirar altra vegada cap al vell camí de Keynes: als mercats regulats i controlats pel pare estat, a l’economia social a l’alemanya.
A passar la crisi com puguem, i a posar-se a la feina des d’Europa, a dissenyar i a crear el nou ordre mundial, eurocèntric, ambientalista i socialdemòcrata.

NOVA SECCIÓ LOCAL D'ESQUERRA A ARNES

2009-02-01T05:24:00.000-08:00

A poc a poc anem consolidant la implantació d'Esquerra a la Terra Alta. A la històrica Secció Local de Gandesa, l'any 2007 vam afegir la de la Fatarella, i el mes de desembre vam obrir la Secció Local de Corbera d'Ebre. Aquest divendres 30 de gener, hem tornat a obrir la Secció Local d'Arnes, una Secció de les que fa goig arrancar. Arnes va ser dels pobles pioners en la recuperació de l'Esquerra al principi de la democràcia, on de la mà de Pepito Vinya vam disposar de l'alcaldia durant anys. Ara els toca a la Neus i al Francesc treballar perquè Arnes torni a tenir un alcalde republicà.

UN PAS MÉS CAP A LA UNIVERSITAT DE L'EBRE

2009-02-01T03:47:00.000-08:00

A poc a poc anem concretant aquell projecte que vam començar a imaginar l'any 2004 de la mà del llavors rector de la URV, Lluís Arola, i del conseller Carles Solà (ERC). És una llarga aventura que al cap dels anys donarà per escriure un llibre. La implantació d'un projecte universitari sòlid a les Terres de l'Ebre és, ho he dit moltes vegades, una de les meues prioritats personals i polítiques com a delegat del Govern. Prioritat que compartim amb l'amic Josep Monclús, responsable al territori del departament d'Universitats, Innovació i Empresa.
A poc a poc anem posant estaques al projecte. Al curs 2004-05 vam propiciar que els estudiants de les 3 diplomatures existents adscrites a la URV a Tortosa (Infermeria, Turisme i Empresarials) passessin a pagar taxes públiques. Al maig del 2007 vam aconseguir, amb sang, suor i llàgrimes, que la construcció del Campus de les Terres de l'Ebre s'incorporés al Pla d'infraestructures universitàries 2007-2013. L'any 2007-08 es va ampliar amb la quarta diplomatura, Magisteri, en la línia d'Infantil. I aquest dimarts, 27 de gener, va aprovar-se pel Govern de Catalunya, l'encàrrec d'ICF a la URV per iniciar les obres, amb la dotació pressupostària de 15 milions d'euros. Un pas definitiu que dóna ja el tret definitiu a la construcció del nou Campus.
Aquest mateix dijous, vam mantenir a la Delegació del Govern una jornada de treball per planificar el futur desenvolupament tant de l'àmbit universitari com de l'àmbit de recerca al nostre territori, procurant sempre generar sinèrgies entre els principals actors: URV, IRTA-la Ràpita i Observatori de l'Ebre.
Els objectius marcats són:
- assolir per al curs 2011-12 els 1000 estudiants (ara 500)
- setembre de 2009, inici de les obres del Campus
- curs 2009-10: nova línia de Magisteri, en primària
- pas de diplomatures a llicenciatures
- setembre del 2011, estrenar el nou Campus

- desplegar màsters i noves especialitats en l'àmbit de la salut i el medi ambient, així com la 5 titulació, encara per definir

- reforçar els centres de recerca del territori amb vinculacions entre ells i amb altres centres externs.

Tot plegat, un projecte dels que generen optimisme, il·lusió, i que han de permetre al nostre territori de jugar a primera divisió.

ACTE 2 ANYS DE GOVERN A L'EBRE

2009-01-28T11:03:00.000-08:00

Amb la participació del Conseller Jordi Ausàs i del president d'Esquerra, Joan Puigcercós, la Federació d'Esquerra de l'Ebre vam celebrar dissabte passat un dels actes que marquen fites i provoquen inflexions. Amb les prop de 600 persones que omplien el Felip Pedrell, Esquerra a l'Ebre va demostrar força i cohesió. Vam demostrar que Esquerra avui és un partit de govern, amb cultura de govern, madur, amb voluntat de majories, i amb un model de territori clar, ambiciós i que trenca amb el model d'economia colonial que encara avui alguns defensen al nostre territori. Avui tenim qui continua apostant a l'Ebre per una especialització industrial en abocadors: després de Tivissa, ara ho intenten al Pinell de Brai, a Riba-roja i a Ascó. Les Terres de l'Ebre: el paradís dels abocadors.

Repeteixo la pregunta que vaig fer a l'acte: "Coneixeu algun alcalde d’Esquerra que posi granges de micos al seu poble? O macroabocadors? O cementeris nuclears? Veritat que no? Som la gent que ja hem dit prou a aquest model d’economia colonial que han aplicat durant dècades, i que alguns insisteixen a continuar aplicant!".

Estem construint les Terres de l'Ebre, des del Govern de Catalunya, des dels ajuntaments i els consells comarcals, i prompte, des de la Vegueria de l'Ebre, amb voluntat de lideratge, amb la voluntat que aquest territori jugui a primera divisió.

L'ÒMNIBUS DE LA MORT

2009-01-11T06:58:00.000-08:00

Després d'esllemenar quatre arbres en mon pare, aprofitant este sol de diumenge fantàstic, he acabat l'Òmnibus de la mort. Un llibre que val molt la pena, que tapa molts de forats de la història de la nostra guerra. Una història que he escoltat moltes vegades a mon pare (83 anys), amb altres personatges però amb arguments molt similars.

Segons mon pare els faieros també van presentar-se a la Ràpita l'estiu del 36. Van plantar-se davant l'ajuntament carregats d'armament, i l'alcalde Balada (ERC), mort d'accident al cap de poc, va evitar que matessin ningú del poble. El cap dels anarquistes, lo tio Flores, també vingut de fora, va quedar-se al poble durant i després la guerra. La gent no té mal record d'ell.

Històries de desconcert i de desmoralització pel que veien els germans de mon pare al front d'Aragó al propi bàndol republicà, encara que no crec que la gent de la FAI haguessin estat mai seguidors de la República.

Em repetia l'altre dia mon pare la història de que un faiero va simular l'afusellament de mon iaio, republicà i amb dos fills al front, i amb quatre fills més per alimentar, per treballar en diumenge al camp. Per culpa de Toni Orensanz, l'autor del llibre, vaig començar a estirar del fil. I qui era aquell faiero? Mon pare ho recordava perfectament, un innominable, de la Ràpita. Mai va anar al front, el seu paper sempre va estar a la reraguarda. Quan van entrar els franquistes van anar a buscar-lo a la barraca on vivia a la ribera i allí mateix el van matar.

Darrera dels Fets de la Fatarella, conegudíssims i molt estudiats i documentats, hi ha centenars de casos a les nostres terres de descontrol anarquista.

NEU A LES TERRES DE L'EBRE

2009-01-10T03:22:00.000-08:00

Tot i que no és un fenòmen excessivament habitual al nostre territori, si fa o no fa, cada any tenim un episodi de nevades, sobretot a la Terra Alta, als pobles més elevats, així com a les zones montanyoses com els Ports, Cardó, Tivissa-Llaberia...
Carreteres poc transitables, alguns accidents, algun maldecap... i fotos precioses com la que m'ha enviat Neus d'Arnes.

800 MORTS MÉS A PALESTINA

2009-01-05T10:43:00.000-08:00

Quanta ostentació militar, quants de crims contra la humanitat i contra les persones, quants de morts caldran a Iraq, a Palestina, a qualsevol racó del món per adonar-se'n que només generen odi, i que no hi ha res més perillòs que aquell a qui li has tret tot el que tenia, que aquell que ja no té res més a perdre, i només li queda un Déu.

ISRAEL I PALESTINA

2008-12-28T09:40:00.000-08:00

Llegia una columna de l’Avui del Vicenç Vilatoro de fa dies sobre el viatge del Carod a Israel i sobre la donació d’un milió d’euros a organitzacions palestines pel mateix vicepresident del Govern com ajuda humanitària. Una de calç i una d’arena. Com sempre, crítiques dels prosionistes pel suport econòmic humanitari a Palestina, en paral·lel a les crítiques dels propalestins per xafar territori israelià.
El catalanisme d’esquerres sempre ha estat dividit entre les dos opcions enfrontades. Uns veuen a Israel com el poble que ha estat capaç de crear el seu estat, com el país que ha estat capaç de sobreviure en un entorn absolutament òstil. Mentre altres veuen en Israel l’Estat poderòs opresor del poble palestí amb el suport del Govern nord-americà.
El tema va ocupar-nos una bona estona de la conversa durant el dinar de Nadal amb el President i el Vicepresident i dels diferents Delegats; representades per tant les diferents forces polítiques del Govern. Arguments en tots els sentits, posicions cap un costat i cap a l’altre: Israel va ser creat gràcies al suport de l’esquerra europea de la posguerra, la seu barcelonina de la Unió per la Mediterrània, amb un vicepresident israelià, en contra, avui veiem els prop de 300 palestins morts a la televisió.
Crec que avui la divisió interna a Palestina i la dinàmica recent ha anat refredant l’entusiasme del suport que rebien fa 20 anys quan Llach va dedicar la cançó i al Palau Sant Jordi ploràvem de ràbia davant d'aquelles imatges dels soldats jueus trencant els braços dels joves palestins a cops de pedra. No obstant, igual com fa 20 anys, Israel continua fent un ús exagerat de la força, amb una guerra desigual, amb respostes desproporcionades.

Al final, sense dèixar de reconèixer la complexitat del problema i els mèrits dels israelians com a poble, continuo decantant el meu suport cap als més dèbils.

LLEVANT A L'ALUET

2008-12-28T08:01:00.000-08:00

L'Aluet sempre és un paratge d'una bellesa singular, però quan el temporal de llevant és fort, presenciar-lo és un luxe. La remor del tràngol de mar, les onades inundant la platja, intentant arribar a la mar de dins, és d'aquells espectacles que es produeixen molt de tant en tant i que val molt la pena vore'ls.

Balanç de 2 anys de Govern a l'Ebre

2008-12-22T13:57:00.000-08:00

S’acaba l’any i és bon moment per a passar balanç. La setmana passada vam presentar el resum de l’acció del Govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre durant aquest dos primers anys de legislatura. Com aquell qui res ja estem a mig camí.
Dos anys que ens han permés visualitzar molta obra de govern arreu dels 52 pobles de les Terres de l’Ebre: llars d’infants, col·legis, centres sanitaris, residències per a la gent gran, depuradores, comissaries de policia, biblioteques, casals per a joves, obres de regadiu, polígons, carreteres... Comptabilitzavem un centenar d’instal·lacions finalitzades durant aquests dos anys. Una feina molt important desenvolupada des dels diferents departaments del Govern al nostre territori, una feina que ens ha de permetre per un costat cobrir el dèficit històric en infraestrutures que arrosseguem a les Terres de l’Ebre, i per altre redimensionar els serveis per als 30.000 habitants més que vivim a les nostres comarques des de fa uns pocs anys.
Tot i la importància d’aquest volum d’obra, voldria destacar alguns temes menys materials. El primer de tots, la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre. És un privilegi per mi poder participar d’un procés històric per al nostre territori, un procés que ha de recuperar una institució que vam perdre fa 300 anys amb la derrota de Catalunya davant les tropes borbòniques. Al juliol passat el Govern va aprovar les bases de les lleis que han de portar-nos a la vegueria, el primer pas en ferm cap a aquest procés, i abans de març han d’aprovar-se els projectes de llei.
D’altra abanda, les properes setmanes espero que l’Executiu del Govern de Catalunya aprovi la licitació de l’edifici del nou Campus universitari. Un pas transcendent per a l’Ebre, un projecte que ha de culminar l’aposta del Govern catalanista i d’esquerres per la universitat pública a les Terres de l’Ebre. La universitat pública va encetar-se a Tortosa l’any 2005, amb la aportació d’1,6M euros anuals per part del Govern els estudiants de les escoles de Tortosa paguen matrícules públiques.

Dos projectes històrics per a l’Ebre impulsats per les conselleries d’Esquerra Republicana al Govern de Catalunya. Després de 300 anys tornarem a tenir vegueria i universitat pública a l'Ebre.

BORBONS I JOVES

2008-12-14T04:19:00.000-08:00

BORBONS.
Esta setmana els borbons han estat de moda. Entre el Joan Tardà i el tancament del centenari de la Cambra de Comerç de Tortosa han posat els borbons a la meua i nostra vida.
Les obligacions del càrrec, el respecte cap a la Cambra de Comerç i la delegació expressa del President Montilla, m'han portat a participar d'una situació que realment mai hauria imaginat: assegut dinant a la mateixa taula amb el Felip de Borbó i la Letícia.
Per a un republicà com jo, fill de republicans, de conviccions clares i fermes, no deixa de ser una experiència peculiar.
Al marge dels prejudicis que puguem tenir sobre la figura de la monarquia com a fórmula de govern, que els tinc, val a dir que pocs espanyols, molt pocs lamentablement, tindrien la deferència i el respecte cívic de fer mig discurs en un català d'un nivell més que raonable. Em va sorprendre. I també em va sorprendre la proximitat en la conversa i, fins i tot, el seu nivell intel·lectual.
D'altra banda, algun dia, algun savi hauria de fer una anàlisi antropològica d'esta relació íntima i vella entre la Tortosa-oficial i la monarquia espanyola. La veritat és que vista des de fora, des del meu poble, la històrica relació sorprèn. Sembla allò dels cinc minuts de glòria de l'Andy Warhol.
Al final, fins i tot de les experiències més remotes, acabes traient-ne alguna cosa. En surto més republicà que mai, però amb més respecte cap a les persones.

JOVES.
Alguns discursos recents davant de les JERC m'han fet remoure una reflexió que fa temps que porto entre cap. No m'agrada esta tendència tan vella i simple de llançar les arengues més radicals quan algun dirigent polític es troba davant de la seua gent jove. I no és només una costum d'Esquerra, és més àmplia.
Vaig ser un adolescent-jove radical, molt més que els joves radicals d'avui en dia. Era un altre temps, un altre context, atres formes de lluita. I també tenia mestres en política, com el Pep Guia, que ens adreçava les arengues més dures quan es dirigia a natros.
Dels mestres, dels referents intel·lectuals, dels líders, esperes que t'aporten allò que et falta, allò que t'ha d'ajudar a formar-te i a créixer políticament. I quan ets jove et sobra radicalitat, simplicitat en els missatges, i et falten experiències, perspectives, punts de vista diferents que t'enriqueixin la capacitat d'assolir criteri. Et sobren blancs i negres i et falten els matisos.
M'agradaria que quan ens adrecéssim als nostres joves no ho féssim amb aquell discurs que ells volen, el discurs de mori el borbó. M'agradaria que ho féssim amb aquell discurs que ells necessiten, el discurs del mestratge. Segur que ens aplaudirien menys, però guanyaríem en maduresa política, ells i natros.

SOPAR DELS PREMIS LITERARIS DE DELTEBRE

2008-12-14T03:58:00.000-08:00

Podria haver estat un sopar de premis com tants atres. Però no, la regidora de Cultura, la Tere Bo i el seu equip, van organitzar una vetllada redoneta. Un centenar de persones que havíem superat la temptació d'un Barça-Madrid que, fins i tot als que el futbol ni ens va ni ens ve, ens acabava motivant. La meua dona i jo, érem del centenar.
La presència de la Maria Barbal, una de les millors escriptores de la literatura catalana actual, va donar-li a la nit una prestància especial. Una senyora entranyable, propera, filla dels Pirineus, i afincada a Barcelona, però que se'ns va descobrir com una enamorada del Delta.
I un grupet de joves músics de Barcelona van tancar la nit musicant uns poemes amb gust de fang de l'ampostí David Monllau. Un dels homenots de la Ribera, recuperador de la barraca, mestre de Salvador, al qual algun dia haurem de fer un reconeixement públic.
La veritat és que la gent de Deltebre saben donar als projectes una vocació de grandesa, amb detalls d'originalitat, difícil de trobar al nostre territori.
Felicitats!

NETEGEM L'EBRE, INVERTIM PEL FUTUR

2008-12-12T07:41:00.000-08:00

El desplegament del Pla de Protecció del Delta de l’Ebre (PIPDE) no acaba de reprendre. Des de les darreres eleccions espanyoles que tot està en un llarguíssim stand-by. No anem bé, centenars de milions d’euros en inversions aturades als llimbs de l’Estat, entre Madrid i Saragossa, entre el Ministeri i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

L’únic moviment seriós que ha fet aquest any Acuamed, l’empresa estatal gestora dels projectes derivats del PIPDE, ha estat les expropiacions dels pous de Vinallop. I estan com estan, parades, com la resta de les actuacions derivades del projecte de la descontaminació de l’embassament de Flix. I això que les obres van ser adjudicades el 31 de març passat, aviat farà 8 mesos.

Unes expropiacions que s’han fet sense la recomanable informació prèvia cap al veïns afectats. Forma de procedir que ha fet aixecar les legítimes ires dels propietaris objecte d’expropiació, entre els quals l’Ajuntament de Tortosa, que van negar-se a signar les actes d’expropiació. Les publicacions al BOE són legals, de ben segur, però sempre és recomanable més informació als afectats en actuacions d’aquest nivell de sensibilitat. I a sobre, en lloc d’assumir els errors, en lloc de fer acte de constricció i corregir els errors es carrega els neulers cap a la confusió generada sobre el futur ús dels pous.

En el marc d’una roda de premsa sobre pressupostos, diversos representants del Govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre plantegem públicament la possibilitat que aquests pous, una vegada passada la neteja de Flix, serveixin per a ús del territori. Possibilitat que feia més de 2 anys que veníem plantejant als responsables de la CHE, tant des de l’Ajuntament de Tortosa, com des de la mateixa Generalitat. Sempre és millor que tinguem la gestió i la clau dels pous a les Terres de l’Ebre que no pas a Madrid o a Saragossa. No obstant, aquest és un aspecte menor.

I ara, si us plau, fem via amb les obres de Flix: es important que des de l’Estat es resolguin amb celeritat els problemes amb les expropiacions, des del respecte, el diàleg i la transparència cap als afectats. Cal que paral·lelament implementem de forma coordinada solucions per al subministrament alternatiu davant d’emergències del nucli de Tortosa, i que solucionem els problemes que apareguin derivats dels plans locals d’emergències. Tenim un any per endavant mentre no entren les màquines dins de l’embassament per a afinar totes aquestes qüestions.

Per a les Terres de l’Ebre, ho dic una vegada més, netejar l’Ebre, netejar l’embassament de Flix, és fonamental per al nostre futur desenvolupament ambiental i econòmic.

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

2008-11-25T07:40:00.000-08:00

Discurs al Felip Pedrell (Tortosa)
21.11.08

Un any més, des de l’Institut Català de les Dones, i des de la mateixa Delegació territorial del Govern a les Terres de l’Ebre, volem commemorar en tots vatros el Dia Internacional contra la Violència Masclista.
Enguany fa 48 anys dels fets que van motivar aquesta commemoració. Avui recordem l’assassinat de tres germanes, de tres activistes polítiques que lluitaven contra la dictadura militar a la República Dominicana, tres defensores dels Drets de les dones assassinades per ordre del General Trujillo el 25 de novembre de l’any 1960.
El 17 de desembre de 1999, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre com el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.
Recordem des de llavors la mort de Minerva, de Patria i de Maria Teresa Mirabal. Però, malauradament, les convencions internacionals podríem haver triat qualsevol data per commemorar aquesta diada. Qualsevol dia de l’any han mort, i moren encara avui en dia, dones víctimes de la violència masclista. Moren a la República Dominicana, al tercer món, al primer món, a Catalunya i, també, aquí a les Terres de l’Ebre.
Podríem commemorar la mort aquest any a Catalunya de Rebeca, de Sanae, de Rosa, de Fostine Marine, de Fàtima, de Federica, de Diana Gisela, de Fuensanta, o de qualsevol atra dona. O podríem commemorar la mort d’una dona de la Ràpita que fa uns pocs mesos va salvar la vida perquè el seu marit no va encertar a tocar cap òrgan vital en les diferents ganivetades que li va clavar, va salvar la vida perquè les seues filles ja tenien prou anys com per avisar la policia.
Una commemoració, la d’avui, amb l’objecte de sensibilitzar, de conscienciar, de fer visibles uns actes de violència dramàtica que, per desgràcia, tot i ser global, tot i ser una commemoració internacional, cap racó del país se’n pot sentir al marge, cap poble del nostre territori, per menut que sigui, se’n pot sentir exclòs.
A tot arreu hem hagut de contemplar la mort de dones en mans d’uns homes que se suposa que algun dia les havien estimat. Casos molt visibles. Comptats. Puntuals. Però cada dia, dones dels nostres pobles pateixen situacions de violència masclista, de violència física, de violència sexual, de maltractament psicològic, de discriminació laboral, patint-ho sovint en silenci, en soledad. Casos menys visibles, que no surten gaire als mitjans de comunicació, però també dramàtics, i els trobem a tot arreu.
La d’avui és una ocasió excel·lent per fer memòria i recordar les dones que ens han precedit en la lluita per la igualtat, i per reconèixer l'esforç, la feina i la dedicació de les associacions defensores dels drets de les dones. Una ocasió que ens ha de fer reflexionar sobre la situació real de les dones avui en dia. El cert és que la igualtat de drets i d’oportunitats, que haurà de garantir el nostre marc legal i jurídic, no troba reflex en la pràctica. I la violència no és més que una conseqüència, la més dramàtica, d’aquesta desigualtat entre l’home i la dona.
Per lluitar contra la violència, cal implantar la cultura de la pau. Per lluitar contra la violència envers les dones, a més a més, cal lluitar contra l’arrel del problema, el masclisme, la desigualtat entre l’home i la dona. Cal desplegar accions encaminades a qüestionar el model masclista que suposa que ser home dóna algun tipus de dret o autoritat especial sobre les dones.
La tolerància zero en allò referent a la violència contra les dones ha de ser la constant en l’activitat de totes i cadascuna de les administracions públiques. Actualment, aquests actes violents han superat l’esfera privada, per ser considerats com un atemptat a la mateixa societat i als drets humans, en la mesura que es contradiuen amb principis fonamentals de l’ordenament jurídic.
La igualtat, la llibertat, la seguretat i el lliure desenvolupament com a persones són valors clau en el funcionament de tota societat que es vulgui qualificar d’avançada, democràtica i moderna. Correspon a tots els poders públics, sense excepció, garantir que aquests valors siguin respectats i esdevinguin una realitat.
El valor de la igualtat, la lluita contra la discriminació per raó de sexe, la necessitat de remoure qualsevol obstacle que impedeixi que les dones i els homes tinguin les mateixes oportunitats són compromisos amb la defensa dels Drets Humans. Malgrat l'impuls de les administracions públiques per acabar amb les desigualtats i les injustícies, aquests esforços encara resulten insuficients. Cal anar més enllà per tal de construir un país on les dones i els homes gaudeixin plenament d'una veritable igualtat d'oportunitats en l'exercici de la seva llibertat i de la seva diversitat.
Canviar la cultura de la violència en la qual vivim per la cultura de la pau, del respecte, no és, sens dubte, una empresa fàcil, i sabem que aquest treball implicarà unes quantes generacions. Per poder posar fi a la vinculació entre masculinitat i violència cal una estratègia de pau que incumbeix a tots els homes, no només als que exerceixen pràctiques brutals. El projecte de cultura de la pau i d’educació per la pau ha de passar per col·locar la vida en el centre de la cultura i de la política.
Com a ciutadans que volem pertànyer a una societat plural, avançada, democràtica i defensora dels Drets Humans, ens és extremadament dolorós ser testimonis diaris i muts del fet que conciutadans nostres utilitzin la violència, en molts casos extrema, contra les persones a les quals una vegada van prometre estimar i cuidar.
En les mans de tots està treballar activament per evitar qualsevol intent de comprensió o de justificació d’aquesta violència. No volem ser còmplices silenciosos.

AL COL·LEGI AMB L'ERNEST

2008-11-20T09:28:00.000-08:00

Este matí he acompanyat al President del Parlament a un col·legi del meu poble. És una iniciativa destinada a apropar el nostre Parlament als xiquets i xiquetes, a apropar la política, els polítics, la nostra història nacional, a difondre els valors de la democràcia i del diàleg. I l'Ernest Benach ho ha fet en forma de conte, començant un viatge des de les assemblees de pau i treva del segle XI fins a l'actualitat passant pel 1714 amb la construcció de la Ciutadella, la restauració de la Generalitat durant la segona república i el franquisme. En virtut de les cares dels menuts, si més no, el tema els expectava.
Com a tot arreu de la nostra nació, el col·legi tenia una important representació de xiquetes i xiquetes vinguts d'arreu del món. M'ha semblat una extraordinària experiència per a estos xiquets, que venen de lluny o que han nascut a casa nostra de pares extrangers. Una extraordinària manera de conéixer la nostra història nacional, els nostres valors i els nostres simbols. Segurament així, entendran molt millor el perquè de la nostra obsessió en defensar la nostra terra, la nostra llibertat individual i col·lectiva, la nostra llengua i identitat tantes vegades negades. Una excel·lent aula d'acollida!

LA NETEJA DE L'EMBASSAMENT DE FLIX: ALTA PRIORITAT

2008-11-08T10:49:00.000-08:00

Avui tenim un important risc dins del riu Ebre, que ens afecta a tot el territori, i que hem de resoldre al més aviat possible. Dins de l’execució del projecte de neteja de l’embassament, que va ser adjudicat per l’Estat al mes de març passat, i en el marc del Pla d’emergències derivat, és necessari executar uns importants pous a Vinallop (Tortosa) com a subministrament alternatiu en cas d’incidències puntuals durant l’execució de les obres. Uns pous que avui tenen com a únic objectiu fer de suport a la neteja del riu a Flix i, per tant, són per a benefici del nostre territori.

No obstant, com a delegat del Govern he demanat als responsables de l’Estat, administració responsable i actuant, l’aturada temporal de les expropiacions prèvies a la construcció dels pous per tal d’afavorir el diàleg i la transparència amb els propietaris de les finques afectades.

I al mateix temps he requerit a l’Estat que part d’aquests pous no es clausurin i quedin, en el futur, per a ús del territori. Aquests pous poden servir per disposar de grans quantitats d’aigua que ens ha de permetre ser competitius com a territori per captar inversions industrials que requereixin grans quantitats d’aigua. Cal que facilitem des del Govern allò que sempre hem reclamat, que les indústries grans consumidores es posin a la vora del riu en lloc de portar el riu cap a les indústries.

ELS COTXES OFICIALS DE L'ABC

2008-10-29T01:01:00.000-07:00

Fa dies que segueixo la polèmica creada per l’ABC i el PP sobre el cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya. Desproporcionada i carregada d’intencionalitat política. Lamentable, però dins de la lògica anticatalana i antiindependentista de l’ABC i companyia. No s’hi posen en si el valencià del PP, Camps, té dos A8 com publica avui el Periodico.

Segurament la gent del PP anirà fent bullir l’olla de les portades de l’ABC amb els viatges oficials del President del Parlament, de Catalunya. El voldrien a casa tancat. No, Ernest, la teua funció, mal pese al PP, és anar a viatjar món, a donar a conèixer la nostra nació arreu, i fer-ho en la dignitat que li correspon al segon càrrec institucional més important del nostre país, i amb la dignitat i solemnitat que un polític de la teua talla sap donar-li al nostre Parlament.

La lògica de l’espanyolisme és absolutament coherent, lògica, normal. Som el seu enemic. Ara bé, la reacció del nostre starsystem impresentable. Des del Saura, tan a l’alçada del seu càrrec com sempre, com els nostres opinadors oficials que des de la premsa editada a Catalunya fan d’aiguaders de l’ABC. I, per acabar d’adobar-ho, els dirigents d’Esquerra desapareguts en el seu combat, fent aportacions extemporànies com que ara farem un codi ètic.

Escolteu, que en un sopar populista dels que fan alguns sovint hi ha qui es gasta 10 vegades més. I tots cotets. Proporcionalitat i equanimitat, també els opinadors.

El Cementiri Nuclear de Convergència

2008-10-27T00:50:00.000-07:00

De fa anys és sabut que l'Estat està intentant trobar un emplaçament on construir un magatzem centralitzat per als residus radioactius provinents principalment de les 7 zones nuclears de l'Estat. No sabem perquè, però al nostre territori sempre apareixen alcaldes, convergents principalment, que s'apunten a totes les festes. Fa temps que corria el rumor que diversos ajuntaments convergents de les zones nuclears de Vandellòs i Ascó tenien la intenció de presentar candidatura per acollir-lo, les contraprestacions econòmiques són elevades, ja s'entén. Ara ja hem passat del rumor al globus sonda. L'alcalde d'Ascó s'hi postula obertament en recents manifestacions públiques. La veritat és que fins aquí tot legítim. El problema és que Convergència, en esta fal·lera que porta darrerament d'apuntar-se a totes les manifestacions contra els governs, al Parlament de Catalunya, la nostra màxima institució nacional, va dir tot el contrari, que s'oposava frontalment. Mentre a nivell nacional s'hi oposen, a nivell territorial li fan lo llit.

Fa temps que vinc desplegant un discurs d'optimisme pel futur del nostre territori, però davant de certs plantejaments tinc tendències a defallir del meu optimisme natural. Aguantarem, no obstant. No trencarem en la nostra tendència històrica a la desgracia col·lectiva ebrenca si no dixem de postular-nos per acollir tot allò que la resta del país no vol, i sempre apareixen els de sempre per fer-s'hi voluntaris, els ajuntaments convergents, ja sigue per acollir centrals nuclears, presons, granges de micos, macroabocadors o cementiris nuclears. Ja n'hi ha prou. Dixem de considerar-nos un país de tercera, dixem de provocar el conflicte social, i posem-nos a treballar en positiu pel territori si us plau, entre conflicte i conflicte no hi ha manera d'avançar.

El Parlament va dir no al cementiri nuclear a Catalunya, senyors de Convergència tombem pàgina i anem per feina.

El forat negre de les inversions de l'Estat

2008-10-15T02:33:00.000-07:00

Tornem a ser en època de pressupostos, i com cada any hem de debatre esmenes, xifres, obres,... Dilluns, el senador Pere Muñoz va denunciar amb contundència que l'execució dels pressupostos de l'Estat del 2008 a les Terres de l'Ebre no arribava al 5%. Absolutament impresentable, dels 190 milions que van pressupostar no n'han executat ni 7. Ni A7, ni variants de Corbera, Gandesa i l'Aldea, del PIPDE res de res,... L'únic que se salva és la gent de la Direcció General de Costes, que sempre van fent. El més indignant es que els mateixos socialistes es van esmenar els pressupostos, i de les seues mateixes esmenes no han fet ni el més mínim gest d'engegar-ho, com per exemple els 3 milions que van afegir a la carretera entre Riba-roja i Almatret, o per al passeig marítim d'Alcanar. Van vendre a bombo i plateret l'esmena per al tercer pont de Tortosa, i allí estan els diners, perquè ni se'ls han gastat ni se'ls gastaran.
La veritat és que dona ganes de ni presentar esmenes, per al cas que en fan després.
I el pitjor és que l'important esforç inversor que fem des de la Generalitat al territori, s'acaba difuminant en la ineficàcia del Govern de Madrid, o a poder és eficàcia??

Inauguració de l'empresa Lamicat

2008-10-12T11:23:00.001-07:00

Divendres, dia 10 d'octubre, vam participar de la inauguració de Llaminats de Catalunya, SL. La veritat és que en la crisi que tenim al país, que noves activitats industrials comencen a funcionar al nostre territori és una gran notícia. Una activitat que inicia amb 15 treballadors però que pronte creixeran de forma notable. Són quatre les empreses que impulsen este nou projecte, un projecte en vocació de ser líder en el desenvolupament de material compost a Catalunya. La col·laboració de quatre empreses catalanes, una d'elles molt vinculada a les nostres comarques, és una formula que ens ha de permetre guanyar dimensió com empreses, una de les nostres grans mancances.

Ens queda pendent en el futur d'ubicar, annex a les instal·lacions de Lamicat, un petit centre de transferència de tecnològia sobre nous materials.

Final de la Copa Catalunya a la Ràpita

2008-10-09T23:31:00.000-07:00

Este dimecres van jugar la final de la Copa Catalunya de Futbol a la Ràpita, Sant Andreu contra l'Espanyol. Això del futbol mai m'ha entusiasmat, a casa sempre hem sigut del ciclisme, però tocava defensar al Sant Andreu, lo barri de mons sogres. Per tant vam guanyar, que últimament ja fa goig guanyar en alguna cosa.

Tossal del Rei

2008-10-09T12:37:00.000-07:00

Este domenge vaig poder acompanyar a la gent de la Taula del Sénia a la trobada al Tossal del Rei, el punt on confluixen Fredes (Maestrat), la Sénia (Montsià) i Vallderoures (Matarranya). La veritat és que feia temps que volia pujar a conèixer lo lloc, i va valdre la pena. Al marge del simbolisme del lloc, les vistes són espectaculars. Des de dalt, a uns 1400 metres d'alçada, es veu des de la Central tèrmica d'Andorra, fins la costa de Vinaròs, a la Central nuclear d'Ascó.

Per accedir al Tossal des de la costa, es puja des de la Sénia, Fredes, i Ports amunt.

Xerrada de l'Oriol Junqueres a Móra d'Ebre

2008-09-21T02:02:00.000-07:00

El divendres passat, l'Oriol Junqueres va impartir una xerrada sobre la batalla de l'Ebre a Móra d'Ebre. Un acte en el marc del 70è aniversari de la batalla de l'Ebre organitzat pel departament de Cultura i Mitjans Audiovisuals.

Com sempre, l'Oriol va estar brillant, en forma i en contingut. Va exposar, més enllà dels fets històrics i del context internacional de la batalla, el patiment dels soldats, la brutalitat d'una guerra feta amb un desequilibri armamentístic molt important. Fins i tot es va permetre descriminalitzar el paper de molts catalans que lluitaven al bàndol franquista, molts d'ells a les files del terç de Montserrat, que van haver de fugir de Catalunya per la persecussió anarquista del 36-37, o fins i tot, es va atrevir a donar pistes del perquè els governants de l'Europa democràtica no van donar suport a la República, la frase de Churchill en dona alguna: "si estes a l'Espanya republicana ja m'haguessin afusellat". La Guerra va ser molt complexa i amb moltes cares, i cal entendre-les totes.

Les paraules de l'Oriol ens van trasmetre, sobretot, la força i la legitimitat dels catalans que van lluitar per Catalunya i per la democràcia, en contra del feixisme i del nazisme. El proper 17 d'octubre el podrem tornar a sentir a Tortosa.

Espero que este 70è aniversari ajude a recuperar una mica més la nostra memòria històrica, i sobretot, per fer un continuat homenatge als que van morir pel nostre país i per la llibertat.

Ausas porta les Vegueries a Madrid

2008-09-21T01:27:00.000-07:00

El dimecres passat, el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausas (ERC) va presentar a la ministra d'Administracions Públiques, Elena Salgado, la nova organització territorial de Catalunya. Segons ens explica el conseller la reunió va ser constructiva, i va servir per exposar per primera vegada al Govern de l'Estat el projecte de desplegament de les Vegueries, pertant una reunió molt important.

Vull reconèixer la feina rigorosa i constant del Jordi Ausas, un home dels Pirineus, i per tant amb una sensibilitat territorial compartida amb la gent de les Terres de l'Ebre, per avançar fermament cap a les Vegueries. El camí és molt complex, no ho té fàcil, li caldrà superar el consens sobre quantes, li caldrà superar les reticències que han fet públiques a la premsa càrrecs socialistes de les diputacions de Lleida, Girona i Barcelona. Veieu les recents declaracions del president de la diputació de Barcelona.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2996068

Tot i això, confio en la persistència del conseller i dels representants d'Esquerra al Govern per a que el projecte prospere. Des de la delegació del Govern a les Terres de l'Ebre seguim de prop el procés, insistint en que faci camí per poder arribar al destí per al 2011.

Balneari de Cardó i Termes Orion

2008-09-16T23:28:00.000-07:00

Avui, Gustau Moreno publica al Punt una notícia que potser molt important per al nostre territori: la possible col·laboració entre l'empresa catalana familiar Termes Orion i el Grup Pascual. Pascual des de fa anys té en projecte rehabilitar el monumental balneari de Cardó en un modern complex hoteler adreçat al turisme termal.

Recentment, de la ma de les encertades gestions de l'alcalde de Benifallet, el conseller Huguet i jo mateix hem conegut de prop el projecte i a les dos empreses, Pascual i Orion, i espero que la col·laboració arribe a bon port. Té tot el suport del Govern de Catalunya. La veritat és que es tracta d'un projecte que val molt la pena, per la recuperació que realitza d'un patrimoni arquitectònic de primer ordre, en un entorn paisatgístic privilegiat al mig la Serra de Cardó, i que pot esdevenir un motor envers un turisme familiar, de qualitat, singular, desestacionalitzat i amb valor afegit al nostre territori.

Espero que l'alcalde se'n surtigue en propiciar el matrimoni entre les dos empreses, per Benifallet, per Rasquera i pel conjunt del territori.

Discurs Diada Nacional 2008

2008-09-15T08:35:00.000-07:00

ACTE INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

10 DE SETEMBRE DE 2008

En primer lloc voldria agrair-vos a tots la vostra assistència a aquesta celebració de la Diada Nacional de Catalunya que organitzem des de la Delegació territorial del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. També, voldria agrair a l’Ajuntament de Tortosa les facilitats per a organitzar l’acte a la plaça dels Dolors, un dels primers espais oberts recuperats i regenerats del nucli antic de Tortosa. Espais que com heu pogut comprovar els que veniu de fora, poc a poc van envaint l’entorn amb la recuperació de vials en el marc del Pla de barris.
Ens disposem a celebrar per cinquena vegada la Diada Nacional a les Terres de l’Ebre des de la Delegació del Govern. Una celebració que aquest any transcorre emmarcada de dues commemoracions històriques molt destacades per al nostre territori, i per al conjunt del nostre país.
Per un costat, al mes de juliol passat vam commemorar els 300 anys de la caiguda de Tortosa en mans de les tropes borbòniques. Recordàvem en els parlaments realitzats, en el marc d’aquella celebració, que entre la caiguda d’Almansa el 1707 al sud del País Valencià, i la caiguda de Barcelona al 1714, al 1708 va caure Tortosa, van caure les Terres de l’Ebre.
Vam perdre una guerra, una més, que va portar, com totes les guerres, l’exili, la repressió, la presó, el desterrament,... Però en aquella guerra els catalans vam perdre molt més. Vam perdre per segles els nostres furs, les nostres lleis, les nostres llibertats nacionals i les nostres institucions d’autogovern.
Recordàvem que també les Terres de l’Ebre vam perdre amb aquella derrota la Universitat i, vam perdre la Vegueria, dos dels principals referents institucionals del nostre territori.
Enguany, la celebració de la Diada Nacional de Catalunya ens és més propera, i cal recordar que aquella també va ser la nostra guerra, que aquella també va ser la nostra derrota, i que, darrera de Rafel de Casanova hi havia un ebrenc, l’Antoni Gil de Federich, veguer de Tortosa i després veguer de Barcelona, i que darrera de l’11 de setembre, hi havia un 11 de juliol, i que abans del 1714 va haver-hi un 1708.
I la segona commemoració és el 70 aniversari de la Batalla de l’Ebre. Una nova guerra que perd el nostre país, una nova guerra que perd el nostre territori, i que encara avui, trobem a les Terres de l’Ebre, multitud de profundes cicatrius d’aquella derrota.
Una commemoració feta enmig de la voluntat del país i del nostre territori de recuperar la memòria col·lectiva d’un dels episodis de major transcendència de la nostra història recent. Un projecte del qual el nostre conferenciant d’avui n’ha estat un dels catalitzadors des de fa anys, avui com a coordinador del Consorci Memorial de la Batalla de l’Ebre.
Al marge d’aquestes dues commemoracions, aquesta Diada ve marcada per l’intens debat del finançament, un debat en el qual els catalans i les catalanes ens juguem molt. Ens juguem poder mantenir un sistema de salut de qualitat, el desplegament de la llei de la dependència, continuar amb les millores a les escoles, el desplegament de les llars d’infants, poder recuperar les grans mancances en infraestructures que pateix el país en general, i el nostre territori en particular.
I es manté aquest intens debat enmig del context de crisi econòmica que estem patint a Catalunya i al conjunt del món occidental. Un context que òbviament avui preocupa a tota la societat: empresaris, sindicats, ajuntaments, Generalitat, Estat, i sobretot, als ciutadans i a les ciutadanes. Una situació que no podem ni hem d’amagar, una situació que està comportant ajustaments pressupostaris a tots els nivells, i davant de la qual tots ens hem de preparar adequadament.
Però malgrat la preocupació que tots hem de tenir davant la situació actual, les Terres de l’Ebre no podem perdre les energies ni planyem-nos, ni lamentant-nos. Les Terres de l’Ebre no podem perdre ni l’ambició ni l’optimisme.
Escolteu, ningú vol anar a invertir, de vacances, o a viure a un territori instal·lat en la queixa permanent, instal·lat en un cert fatalisme ancestral. Ningú aposta per un cavall perdedor. A cap empresa li desperten interès les causes perdudes. Tot el contrari.
Deixeu-me aprofitar aquests paraules per demanar-vos que entre tots passem a desplegar un discurs optimista. Un discurs en positiu que generi il·lusió col·lectiva al conjunt de la nostra societat, que engresqui al teixit empresariat local i a la societat civil en general, i que alhora traslladi envers l’exterior la visió que som un territori d’oportunitats, un territori emergent. Un territori que malgrat les mancances històriques que patim en molts d’àmbits estem fent coses importants, estem avançant. Deixeu-me reivindicar una certa autoestima ebrenca!
Les Terres de l'Ebre, entre el 2000 i el 2006, hem crescut

un 11.9% del PIB en valor constant, més del doble del creixement del país. Durant el mateix període, hem tingut un increment demogràfic superior a les 27.000 persones. I, avui ja estem per sobre de la mitjana catalana en renda per càpita disponible.
Som un territori on estem desplegant el projecte de recuperació de la memòria històrica més avançat de tot l’Estat amb la Batalla de l’Ebre amb 4 centres d’interpretació. On avui disposem d’un punter centre de recerca de l’IRTA amb prop de 100 persones treballant.
Som un territori amb dos esportistes olímpics i diversos campions mundials en diferents disciplines, que està desplegant el segon centre de tecnificació esportiva més important del país. I on pronte recollirem més del 40% de la brossa de forma selectiva, davant de l’escàs 15% que es recull a nivell estatal.
Som un territori amb un parc natural en més de 600.000 visites anuals; i on estem construint un dels més importants complexos logístics i industrials del país al voltant del Catalunya Sud.
On estem portant a terme un dels processos de descontaminació industrial més complexos d’Europa, on fa pocs dies hem inaugurat unes modernes instal·lacions de tractament contra el càncer, i on hem engegat obres històriques, llargament reivindicades, com el pont entre Sant Jaume i Deltebre, el regadiu del Xerta-Sénia o la recuperada universitat de les Terres de l’Ebre, que es licitarà les properes setmanes.
Un territori que recentment ha posat data per a la recuperació de la nostra Vegueria. Un nou pas significatiu envers el nostre reconeixement polític i institucional. La vegueria és també una oportunitat per disposar d’una administració més simplificada, més propera, i sobretot, representa un instrument per a treballar per un model de país més equilibrat.
Continuar recitant la llarga llista de greuges històrics sabuda per tots de memòria, ni és original, ni ens aporta res de positiu. I a més , avui, tampoc no fa justícia a la nostra realitat ni a l’esforç de tots, de la societat civil, dels ajuntaments i del Govern de Catalunya.
I no dic, ni molt menys, que ens haguem d’instal·lar en el triomfalisme, ni en l’eufòria, ni molt menys en l’autocomplaença, que és quasi tan nefasta i anestesiant com el pessimisme. Cal continuar recuperant el temps perdut, redoblant l’esforç, facilitant el progrés, però transmetent, dins i fora, optimisme.
I tancant aquest capítol de reflexions, i com us deia al principi d’aquest parlament, avui comptem en la participació del doctor en història Josep Maria Solé i Sabaté, un brillant historiador que no necessita presentació, a més de ser una persona que coneix bé el nostre territori. Exerceix com a professor d’Història contemporània a la UAB, i és un dels principals especialistes en la Guerra civil espanyola. Conegut arreu per la seua participació en diversos programes de ràdio i televisió, amb tertúlies sobre l'actualitat o sobre la història de Catalunya.
Solé i Sabaté és autor de multitud de publicacions sobre la Guerra Civil i la postguerra. Va ser delegat del Centre d'Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l'exili, i va ser el primer director del Museu d'Història de Catalunya. I com he dit abans és el coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre.
I deixeu-me per acabar explicar una breu història personal. El germà del meu pare, com tants de catalans, va morir a la Batalla de l’Ebre defensant la República, i les seves restes han estat desaparegudes durant 70 anys. Aquest mes d’agost el meu pare ha pogut posar una làpida i un ram de roses on està enterrat el seu germà. La feina de Josep Maria Solé i Sabaté, i de tots els que estan treballant per recuperar la dignitat de tanta gent anònima és impagable. Moltes gràcies per recuperar la memòria col·lectiva, però també per recuperar les memòries individuals.
I en acabar la conferència podrem gaudir de la interpretació de l’Orfeó de Flix, segons Xavi Vega, el millor orfeó de les Terres de l’Ebre, que com és habitual tancarà el seu repertori amb l’Himne Nacional de Catalunya.
Moltes gràcies

Lluís Salvadó, Delegat del Govern a les Terres de l'Ebre

Josep Salvadó i Durmón

2008-09-15T08:22:00.001-07:00

El meu nom sencer és Josep Lluís. De fet, mons pares volien posar-me Josep en record del germà de mon pare que va morir a la Guerra. Amb el pas del temps, només me coneixen per Josep o Pep la gent de casa. La segona part del nom "Lluís" s'ha anat imposant com en la majoria de noms catalans.

Este estiu, mon pare i tota la família, hem pogut complir un desig íntim i antic, hem pogut posar una làpida al lloc on des de fa 70 anys hi estan enterrades les restes del germà de mon pare: al fossar de la pedrera del cementiri de Montjuïc.

Gràcies a la feina del Josep Maria Solé i Sabaté, i a l'equip del Memorial Democràtic, hem pogut saber el lloc on estava enterrat. Amb recuperació de la memòria, poc a poc, podem dignificar el record dels republicans morts defensant el nostre país i els valors de la democràcia.

L'obertura

2008-09-15T08:20:00.000-07:00

Feia molt temps que m'anava pel cap obrir un bloc personal, per poder-hi dir la meua en qualsevol moment. Passada la Diada és un bon moment per a entrar en este espai de comunicació que és la xarxa.
L'objectiu inicial està aconseguit: he creat el bloc. El següent objectiu és mantenir-lo viu i posar-hi les meues reflexions i vivències que puguen ser d'interès.
Amb L'obertura no pretenc més que convidar-vos a visitar el meu bloc i invitar-vos a fer-lo vostre.
Benvinguts!