La gent de les Terres de l’Ebre hem rebut doblement les conseqüències negatives de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut, com a catalans per un costat, i com a ebrencs per l’altre, en la mesura que se’ns dificulta l’assoliment de la vegueria de l’Ebre. Per aquest doble motiu és important que la gent de les Terres de l’Ebre, aquest dissabte, ens manifestem reivindicant el nostre dret com a nació a decidir i que fem sentir la nostra veu dient, ben clar, que les Terres de l’Ebre som vegueria. I cal que ho fem des de la més estricta unitat territorial, de partits polítics i de societat civil. És l’hora de la responsabilitat, del compromís amb el territori. No és l’hora del tacticisme, ni de posar l’accent en la diferència.
Prou s’ha dit ja, i pràcticament tot, sobre el Tribunal Constitucional, sobre la sentència de l’Estatut, sobre el xoc de legitimitats i sobre la dignitat menystinguda i trepitjada del poble de Catalunya. Ha quedat explicitada, més que mai durant el present període democràtic, la impossibilitat d’encabir dins del marc estatal i constitucional la voluntat d’autogovern de la nació catalana i l’anhel de llibertat de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A partir d’ara s’obren moltes incerteses pel que fa a les futures relacions entre Catalunya i Espanya i, de ben segur, que el nostre país haurà de replantejar-se el futur amb uns horitzons nacionals més ambiciosos.
Encara cal analitzar el contingut de la sentència però, tot indica que el Tribunal Constitucional ha mantingut la lectura més estricta possible de l’article 141 de la Constitució Espanyola i ha sentenciat que el Govern de Catalunya no és competent per a crear la vegueria de l’Ebre, i que estem en mans del Govern de Madrid.
De poc han servit, davant d’aquesta voluntat recentralitzadora del Tribunal Constitucional, els antecedents existents a les Canàries on, en lloc de diputacions, tenen cabildos des del 1912, i a les Illes Balears, on tenen els consells insulars des del 1978. Tant en una comunitat autònoma com en l’altra no va haver-hi cap inconvenient perquè una província tingués més d’una entitat local; a Catalunya, en canvi, sí. Allò que als canaris i als balears se’ls permet, als catalans, i especialment als ebrencs, se’ns pot acabar negant.
Cal que el Govern d’Espanya esmeni la trencadissa provocada pel Tribunal Constitucional i cal que Madrid posi a la llista de prioritats la vegueria de l’Ebre. De la mateixa manera que el Govern espanyol va substituir la Diputació de Mallorca pels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, amb el reial decret llei del 13 de juny de 1978, també haurà de facilitar la creació de la nostra vegueria, una vegada el nostre Parlament aprovi en pocs dies la Llei de vegueries.
Aquest dissabte haurem d’expressar amb contundència i amb unitat que volem la vegueria de l’Ebre, cap tribunal pot frustrar la voluntat històrica i majoritària de les nostres terres de disposar d’administracions pròpies. Si les Terres de l’Ebre no hi som, algú entendrà que acceptem la sentència. Perquè som vegueria, som-hi junts.