Aprofitant l’agost he llegit el darrer llibre del geògraf valencià Josep Vicent Boira, un dels estudiosos més reconeguts sobre les grans infraestructures d’allò que alguns en diuen l’arc mediterrani, d’altres els Països Catalans o, com ell titula al llibre, “la Commonwealth catalanovalenciana”. Més enllà de l’actualitat del tema amb la lamentable aturada de les obres de la variant de l’Aldea o la inanició del projecte de la nova autovia del mediterrani, l’A7, Boira ens aporta una visió històrica de les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià, del passat i futur de les infraestructures que han d’unir els dos territoris. L’autor constata com els debats malauradament no canvien amb el temps. Recull una cita del sindicalista Joan Fàbregas, del 1932, en què afirmava que Catalunya contribuïa amb un 20 % a les despeses generals d’Espanya mentre que només rebíem el 5,3 % de les inversions. O una altra de l’economista i representant de la patronal valenciana, Romà Perpinyà, del mateix any, reclamant la via ferroviària per a mercaderies d’ample internacional que permetés comunicar València amb la frontera.
Vuitanta anys més tard continuem parlant dels mateixos temes, continuem queixant-nos dels mateixos mals: poques inversions a Catalunya, i moltes per comunicar Madrid amb qualsevol racó de la península. Encara avui, en plena globalització, quan el mercat és el món i especialment Europa, el Govern de l’Estat continua obsessionat amb el famós disseny radial de les infraestructures, una visió pròpia del segle XIX. Una concepció que va en contra de la lògica i de la demanda del mercat que ha provocat que, després de 20 anys d’haver-se posat en marxa l’AVE Madrid-Sevilla, encara no s’hagi comunicat Barcelona o qualsevol altra ciutat de l’Estat amb França, amb Europa. Una visió absurda provocada per un nacionalisme espanyol tronat i ranci que, mani qui mani a Madrid, va perpetuant-se al llarg dels segles.
Sembla que dificultar les comunicacions entre les dues regions de la península més exportadores, entre si i amb Europa, sigui una estratègia “nacional”, d’aquelles amb què el Partit Popular i el PSOE coincideixen sense gaires romanços. I aquest dificultar les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià el paguem amb escreix a les Terres de l’Ebre, som el forat negre de les infraestructures al corredor del mediterrani, l’anella que trenca la continuïtat de la cadena, ja sigui per ferrocarril com per carretera. Ho patim avui en dues grans infraestructures estatals, l’autovia A7 i la línia de l’AVE.
L’autopista A7 es troba en estudis preliminars des de fa 7 anys al pas pel nostre territori, mentre que per dalt i per baix les obres ja estan arribant als nostres límits territorials. Una infraestructura que si no s’executa portarà el nostre sistema viari a elevades densitats, cal tenir en compte que l’AP7 ha duplicat, entre 1990 i 2007, el número de vehicles diaris que hi circulen. Una autopista construïda durant el franquisme a instàncies de l’International Bank for Reconstruction and Development, això sí, pagada per empreses catalanes.
D’altra banda, trobem l’AVE en obres entre València i Castelló, i entre Tarragona i Reus, mentre que la baula de l’Ebre trenca la connectivitat entre els dos territoris una vegada més. El tram Reus-Castelló es troba al purgatori, en l’eterna fase d’estudi informatiu. Això sí, Madrid continua a velocitat de creuer amb els projectes faraònics de fer arribar l’AVE a Astúries creuant el port de Pajares, a Badajoz o a la Corunya.
Més lluny ens queda la reclamada línia FERRMED, una línia ferroviària d’ample internacional per a mercaderies, desdoblada entre València i la frontera, que connectaria els ports més importants del Mediterrani amb Europa, i una línia estratègica per a la nostra economia que encara avui Madrid no ha situat com una prioritat en les seves planificacions.
La manca de connexions adequades entre València i Barcelona castiga especialment el potencial estratègic del nostre territori i les nostres expectatives econòmiques de futur, sobre tot el desenvolupament del port dels Alfacs o del polígon industrial Catalunya Sud. Avui, les Terres de l’Ebre som les grans castigades del Ministeri de Foment. Mentre que, segons els Anuaris Estadístics del Ministeri, Foment ha invertit uns 1.800 euros per habitant de mitjana estatal durant la darrera dècada, al nostre territori la inversió no ha arribat al 100 euros. Algú pot dir que faig trampa, que compto les inversions en aeroports i ports, que l’Ebre no en té i que, per tant, la comparació és tendenciosa. Si faig la comparativa només de les inversions en carreteres, la comparació es queda en 700 a 90. De totes totes, som un forat negre.
El que és ben clar és que les minses inversions que s’han fet a les Terres de l’Ebre no han cobert cap de les nostres necessitats històriques, ni amb la construcció de l’A7, ni amb les variants a l’N340 o a l’N420 ni, encara menys, en matèria ferroviària, ja sigui a la línia de la costa o a la de Móra.
Vuitanta anys més tard continuem parlant dels mateixos temes, continuem queixant-nos dels mateixos mals: poques inversions a Catalunya, i moltes per comunicar Madrid amb qualsevol racó de la península. Encara avui, en plena globalització, quan el mercat és el món i especialment Europa, el Govern de l’Estat continua obsessionat amb el famós disseny radial de les infraestructures, una visió pròpia del segle XIX. Una concepció que va en contra de la lògica i de la demanda del mercat que ha provocat que, després de 20 anys d’haver-se posat en marxa l’AVE Madrid-Sevilla, encara no s’hagi comunicat Barcelona o qualsevol altra ciutat de l’Estat amb França, amb Europa. Una visió absurda provocada per un nacionalisme espanyol tronat i ranci que, mani qui mani a Madrid, va perpetuant-se al llarg dels segles.
Sembla que dificultar les comunicacions entre les dues regions de la península més exportadores, entre si i amb Europa, sigui una estratègia “nacional”, d’aquelles amb què el Partit Popular i el PSOE coincideixen sense gaires romanços. I aquest dificultar les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià el paguem amb escreix a les Terres de l’Ebre, som el forat negre de les infraestructures al corredor del mediterrani, l’anella que trenca la continuïtat de la cadena, ja sigui per ferrocarril com per carretera. Ho patim avui en dues grans infraestructures estatals, l’autovia A7 i la línia de l’AVE.
L’autopista A7 es troba en estudis preliminars des de fa 7 anys al pas pel nostre territori, mentre que per dalt i per baix les obres ja estan arribant als nostres límits territorials. Una infraestructura que si no s’executa portarà el nostre sistema viari a elevades densitats, cal tenir en compte que l’AP7 ha duplicat, entre 1990 i 2007, el número de vehicles diaris que hi circulen. Una autopista construïda durant el franquisme a instàncies de l’International Bank for Reconstruction and Development, això sí, pagada per empreses catalanes.
D’altra banda, trobem l’AVE en obres entre València i Castelló, i entre Tarragona i Reus, mentre que la baula de l’Ebre trenca la connectivitat entre els dos territoris una vegada més. El tram Reus-Castelló es troba al purgatori, en l’eterna fase d’estudi informatiu. Això sí, Madrid continua a velocitat de creuer amb els projectes faraònics de fer arribar l’AVE a Astúries creuant el port de Pajares, a Badajoz o a la Corunya.
Més lluny ens queda la reclamada línia FERRMED, una línia ferroviària d’ample internacional per a mercaderies, desdoblada entre València i la frontera, que connectaria els ports més importants del Mediterrani amb Europa, i una línia estratègica per a la nostra economia que encara avui Madrid no ha situat com una prioritat en les seves planificacions.
La manca de connexions adequades entre València i Barcelona castiga especialment el potencial estratègic del nostre territori i les nostres expectatives econòmiques de futur, sobre tot el desenvolupament del port dels Alfacs o del polígon industrial Catalunya Sud. Avui, les Terres de l’Ebre som les grans castigades del Ministeri de Foment. Mentre que, segons els Anuaris Estadístics del Ministeri, Foment ha invertit uns 1.800 euros per habitant de mitjana estatal durant la darrera dècada, al nostre territori la inversió no ha arribat al 100 euros. Algú pot dir que faig trampa, que compto les inversions en aeroports i ports, que l’Ebre no en té i que, per tant, la comparació és tendenciosa. Si faig la comparativa només de les inversions en carreteres, la comparació es queda en 700 a 90. De totes totes, som un forat negre.
El que és ben clar és que les minses inversions que s’han fet a les Terres de l’Ebre no han cobert cap de les nostres necessitats històriques, ni amb la construcció de l’A7, ni amb les variants a l’N340 o a l’N420 ni, encara menys, en matèria ferroviària, ja sigui a la línia de la costa o a la de Móra.
El corredor del mediterrani, com cita Boira, “el carrer major dels Països Catalans”, és una oportunitat estratègica per lligar el conjunt de territoris de parla catalana al mercat global superestatal europeu. Les Terres de l’Ebre tenim l’oportunitat de tenir una parada al carrer major; això sí, cal que el Ministeri de Foment abandoni la política radial d’infraestructures del segle XIX per donar resposta a les demandes del mercat del segle XXI.