ACTE INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA
10 DE SETEMBRE DE 2008
En primer lloc voldria agrair-vos a tots la vostra assistència a aquesta celebració de la Diada Nacional de Catalunya que organitzem des de la Delegació territorial del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. També, voldria agrair a l’Ajuntament de Tortosa les facilitats per a organitzar l’acte a la plaça dels Dolors, un dels primers espais oberts recuperats i regenerats del nucli antic de Tortosa. Espais que com heu pogut comprovar els que veniu de fora, poc a poc van envaint l’entorn amb la recuperació de vials en el marc del Pla de barris.
Ens disposem a celebrar per cinquena vegada la Diada Nacional a les Terres de l’Ebre des de la Delegació del Govern. Una celebració que aquest any transcorre emmarcada de dues commemoracions històriques molt destacades per al nostre territori, i per al conjunt del nostre país.
Per un costat, al mes de juliol passat vam commemorar els 300 anys de la caiguda de Tortosa en mans de les tropes borbòniques. Recordàvem en els parlaments realitzats, en el marc d’aquella celebració, que entre la caiguda d’Almansa el 1707 al sud del País Valencià, i la caiguda de Barcelona al 1714, al 1708 va caure Tortosa, van caure les Terres de l’Ebre.
Vam perdre una guerra, una més, que va portar, com totes les guerres, l’exili, la repressió, la presó, el desterrament,... Però en aquella guerra els catalans vam perdre molt més. Vam perdre per segles els nostres furs, les nostres lleis, les nostres llibertats nacionals i les nostres institucions d’autogovern.
Recordàvem que també les Terres de l’Ebre vam perdre amb aquella derrota la Universitat i, vam perdre la Vegueria, dos dels principals referents institucionals del nostre territori.
Enguany, la celebració de la Diada Nacional de Catalunya ens és més propera, i cal recordar que aquella també va ser la nostra guerra, que aquella també va ser la nostra derrota, i que, darrera de Rafel de Casanova hi havia un ebrenc, l’Antoni Gil de Federich, veguer de Tortosa i després veguer de Barcelona, i que darrera de l’11 de setembre, hi havia un 11 de juliol, i que abans del 1714 va haver-hi un 1708.
I la segona commemoració és el 70 aniversari de la Batalla de l’Ebre. Una nova guerra que perd el nostre país, una nova guerra que perd el nostre territori, i que encara avui, trobem a les Terres de l’Ebre, multitud de profundes cicatrius d’aquella derrota.
Una commemoració feta enmig de la voluntat del país i del nostre territori de recuperar la memòria col·lectiva d’un dels episodis de major transcendència de la nostra història recent. Un projecte del qual el nostre conferenciant d’avui n’ha estat un dels catalitzadors des de fa anys, avui com a coordinador del Consorci Memorial de la Batalla de l’Ebre.
Al marge d’aquestes dues commemoracions, aquesta Diada ve marcada per l’intens debat del finançament, un debat en el qual els catalans i les catalanes ens juguem molt. Ens juguem poder mantenir un sistema de salut de qualitat, el desplegament de la llei de la dependència, continuar amb les millores a les escoles, el desplegament de les llars d’infants, poder recuperar les grans mancances en infraestructures que pateix el país en general, i el nostre territori en particular.
I es manté aquest intens debat enmig del context de crisi econòmica que estem patint a Catalunya i al conjunt del món occidental. Un context que òbviament avui preocupa a tota la societat: empresaris, sindicats, ajuntaments, Generalitat, Estat, i sobretot, als ciutadans i a les ciutadanes. Una situació que no podem ni hem d’amagar, una situació que està comportant ajustaments pressupostaris a tots els nivells, i davant de la qual tots ens hem de preparar adequadament.
Però malgrat la preocupació que tots hem de tenir davant la situació actual, les Terres de l’Ebre no podem perdre les energies ni planyem-nos, ni lamentant-nos. Les Terres de l’Ebre no podem perdre ni l’ambició ni l’optimisme.
Escolteu, ningú vol anar a invertir, de vacances, o a viure a un territori instal·lat en la queixa permanent, instal·lat en un cert fatalisme ancestral. Ningú aposta per un cavall perdedor. A cap empresa li desperten interès les causes perdudes. Tot el contrari.
Deixeu-me aprofitar aquests paraules per demanar-vos que entre tots passem a desplegar un discurs optimista. Un discurs en positiu que generi il·lusió col·lectiva al conjunt de la nostra societat, que engresqui al teixit empresariat local i a la societat civil en general, i que alhora traslladi envers l’exterior la visió que som un territori d’oportunitats, un territori emergent. Un territori que malgrat les mancances històriques que patim en molts d’àmbits estem fent coses importants, estem avançant. Deixeu-me reivindicar una certa autoestima ebrenca!
Les Terres de l'Ebre, entre el 2000 i el 2006, hem crescut
un 11.9% del PIB en valor constant, més del doble del creixement del país. Durant el mateix període, hem tingut un increment demogràfic superior a les 27.000 persones. I, avui ja estem per sobre de la mitjana catalana en renda per càpita disponible.Ens disposem a celebrar per cinquena vegada la Diada Nacional a les Terres de l’Ebre des de la Delegació del Govern. Una celebració que aquest any transcorre emmarcada de dues commemoracions històriques molt destacades per al nostre territori, i per al conjunt del nostre país.
Per un costat, al mes de juliol passat vam commemorar els 300 anys de la caiguda de Tortosa en mans de les tropes borbòniques. Recordàvem en els parlaments realitzats, en el marc d’aquella celebració, que entre la caiguda d’Almansa el 1707 al sud del País Valencià, i la caiguda de Barcelona al 1714, al 1708 va caure Tortosa, van caure les Terres de l’Ebre.
Vam perdre una guerra, una més, que va portar, com totes les guerres, l’exili, la repressió, la presó, el desterrament,... Però en aquella guerra els catalans vam perdre molt més. Vam perdre per segles els nostres furs, les nostres lleis, les nostres llibertats nacionals i les nostres institucions d’autogovern.
Recordàvem que també les Terres de l’Ebre vam perdre amb aquella derrota la Universitat i, vam perdre la Vegueria, dos dels principals referents institucionals del nostre territori.
Enguany, la celebració de la Diada Nacional de Catalunya ens és més propera, i cal recordar que aquella també va ser la nostra guerra, que aquella també va ser la nostra derrota, i que, darrera de Rafel de Casanova hi havia un ebrenc, l’Antoni Gil de Federich, veguer de Tortosa i després veguer de Barcelona, i que darrera de l’11 de setembre, hi havia un 11 de juliol, i que abans del 1714 va haver-hi un 1708.
I la segona commemoració és el 70 aniversari de la Batalla de l’Ebre. Una nova guerra que perd el nostre país, una nova guerra que perd el nostre territori, i que encara avui, trobem a les Terres de l’Ebre, multitud de profundes cicatrius d’aquella derrota.
Una commemoració feta enmig de la voluntat del país i del nostre territori de recuperar la memòria col·lectiva d’un dels episodis de major transcendència de la nostra història recent. Un projecte del qual el nostre conferenciant d’avui n’ha estat un dels catalitzadors des de fa anys, avui com a coordinador del Consorci Memorial de la Batalla de l’Ebre.
Al marge d’aquestes dues commemoracions, aquesta Diada ve marcada per l’intens debat del finançament, un debat en el qual els catalans i les catalanes ens juguem molt. Ens juguem poder mantenir un sistema de salut de qualitat, el desplegament de la llei de la dependència, continuar amb les millores a les escoles, el desplegament de les llars d’infants, poder recuperar les grans mancances en infraestructures que pateix el país en general, i el nostre territori en particular.
I es manté aquest intens debat enmig del context de crisi econòmica que estem patint a Catalunya i al conjunt del món occidental. Un context que òbviament avui preocupa a tota la societat: empresaris, sindicats, ajuntaments, Generalitat, Estat, i sobretot, als ciutadans i a les ciutadanes. Una situació que no podem ni hem d’amagar, una situació que està comportant ajustaments pressupostaris a tots els nivells, i davant de la qual tots ens hem de preparar adequadament.
Però malgrat la preocupació que tots hem de tenir davant la situació actual, les Terres de l’Ebre no podem perdre les energies ni planyem-nos, ni lamentant-nos. Les Terres de l’Ebre no podem perdre ni l’ambició ni l’optimisme.
Escolteu, ningú vol anar a invertir, de vacances, o a viure a un territori instal·lat en la queixa permanent, instal·lat en un cert fatalisme ancestral. Ningú aposta per un cavall perdedor. A cap empresa li desperten interès les causes perdudes. Tot el contrari.
Deixeu-me aprofitar aquests paraules per demanar-vos que entre tots passem a desplegar un discurs optimista. Un discurs en positiu que generi il·lusió col·lectiva al conjunt de la nostra societat, que engresqui al teixit empresariat local i a la societat civil en general, i que alhora traslladi envers l’exterior la visió que som un territori d’oportunitats, un territori emergent. Un territori que malgrat les mancances històriques que patim en molts d’àmbits estem fent coses importants, estem avançant. Deixeu-me reivindicar una certa autoestima ebrenca!
Les Terres de l'Ebre, entre el 2000 i el 2006, hem crescut
Som un territori on estem desplegant el projecte de recuperació de la memòria històrica més avançat de tot l’Estat amb la Batalla de l’Ebre amb 4 centres d’interpretació. On avui disposem d’un punter centre de recerca de l’IRTA amb prop de 100 persones treballant.
Som un territori amb dos esportistes olímpics i diversos campions mundials en diferents disciplines, que està desplegant el segon centre de tecnificació esportiva més important del país. I on pronte recollirem més del 40% de la brossa de forma selectiva, davant de l’escàs 15% que es recull a nivell estatal.
Som un territori amb un parc natural en més de 600.000 visites anuals; i on estem construint un dels més importants complexos logístics i industrials del país al voltant del Catalunya Sud.
On estem portant a terme un dels processos de descontaminació industrial més complexos d’Europa, on fa pocs dies hem inaugurat unes modernes instal·lacions de tractament contra el càncer, i on hem engegat obres històriques, llargament reivindicades, com el pont entre Sant Jaume i Deltebre, el regadiu del Xerta-Sénia o la recuperada universitat de les Terres de l’Ebre, que es licitarà les properes setmanes.
Un territori que recentment ha posat data per a la recuperació de la nostra Vegueria. Un nou pas significatiu envers el nostre reconeixement polític i institucional. La vegueria és també una oportunitat per disposar d’una administració més simplificada, més propera, i sobretot, representa un instrument per a treballar per un model de país més equilibrat.
Continuar recitant la llarga llista de greuges històrics sabuda per tots de memòria, ni és original, ni ens aporta res de positiu. I a més , avui, tampoc no fa justícia a la nostra realitat ni a l’esforç de tots, de la societat civil, dels ajuntaments i del Govern de Catalunya.
I no dic, ni molt menys, que ens haguem d’instal·lar en el triomfalisme, ni en l’eufòria, ni molt menys en l’autocomplaença, que és quasi tan nefasta i anestesiant com el pessimisme. Cal continuar recuperant el temps perdut, redoblant l’esforç, facilitant el progrés, però transmetent, dins i fora, optimisme.
I tancant aquest capítol de reflexions, i com us deia al principi d’aquest parlament, avui comptem en la participació del doctor en història Josep Maria Solé i Sabaté, un brillant historiador que no necessita presentació, a més de ser una persona que coneix bé el nostre territori. Exerceix com a professor d’Història contemporània a la UAB, i és un dels principals especialistes en la Guerra civil espanyola. Conegut arreu per la seua participació en diversos programes de ràdio i televisió, amb tertúlies sobre l'actualitat o sobre la història de Catalunya.
Solé i Sabaté és autor de multitud de publicacions sobre la Guerra Civil i la postguerra. Va ser delegat del Centre d'Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l'exili, i va ser el primer director del Museu d'Història de Catalunya. I com he dit abans és el coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre.
I deixeu-me per acabar explicar una breu història personal. El germà del meu pare, com tants de catalans, va morir a la Batalla de l’Ebre defensant la República, i les seves restes han estat desaparegudes durant 70 anys. Aquest mes d’agost el meu pare ha pogut posar una làpida i un ram de roses on està enterrat el seu germà. La feina de Josep Maria Solé i Sabaté, i de tots els que estan treballant per recuperar la dignitat de tanta gent anònima és impagable. Moltes gràcies per recuperar la memòria col·lectiva, però també per recuperar les memòries individuals.
I en acabar la conferència podrem gaudir de la interpretació de l’Orfeó de Flix, segons Xavi Vega, el millor orfeó de les Terres de l’Ebre, que com és habitual tancarà el seu repertori amb l’Himne Nacional de Catalunya.
Moltes gràcies
Lluís Salvadó, Delegat del Govern a les Terres de l'Ebre