14/12/08

BORBONS I JOVES

BORBONS.
Esta setmana els borbons han estat de moda. Entre el Joan Tardà i el tancament del centenari de la Cambra de Comerç de Tortosa han posat els borbons a la meua i nostra vida.
Les obligacions del càrrec, el respecte cap a la Cambra de Comerç i la delegació expressa del President Montilla, m'han portat a participar d'una situació que realment mai hauria imaginat: assegut dinant a la mateixa taula amb el Felip de Borbó i la Letícia.
Per a un republicà com jo, fill de republicans, de conviccions clares i fermes, no deixa de ser una experiència peculiar.
Al marge dels prejudicis que puguem tenir sobre la figura de la monarquia com a fórmula de govern, que els tinc, val a dir que pocs espanyols, molt pocs lamentablement, tindrien la deferència i el respecte cívic de fer mig discurs en un català d'un nivell més que raonable. Em va sorprendre. I també em va sorprendre la proximitat en la conversa i, fins i tot, el seu nivell intel·lectual.
D'altra banda, algun dia, algun savi hauria de fer una anàlisi antropològica d'esta relació íntima i vella entre la Tortosa-oficial i la monarquia espanyola. La veritat és que vista des de fora, des del meu poble, la històrica relació sorprèn. Sembla allò dels cinc minuts de glòria de l'Andy Warhol.
Al final, fins i tot de les experiències més remotes, acabes traient-ne alguna cosa. En surto més republicà que mai, però amb més respecte cap a les persones.

JOVES.
Alguns discursos recents davant de les JERC m'han fet remoure una reflexió que fa temps que porto entre cap. No m'agrada esta tendència tan vella i simple de llançar les arengues més radicals quan algun dirigent polític es troba davant de la seua gent jove. I no és només una costum d'Esquerra, és més àmplia.
Vaig ser un adolescent-jove radical, molt més que els joves radicals d'avui en dia. Era un altre temps, un altre context, atres formes de lluita. I també tenia mestres en política, com el Pep Guia, que ens adreçava les arengues més dures quan es dirigia a natros.
Dels mestres, dels referents intel·lectuals, dels líders, esperes que t'aporten allò que et falta, allò que t'ha d'ajudar a formar-te i a créixer políticament. I quan ets jove et sobra radicalitat, simplicitat en els missatges, i et falten experiències, perspectives, punts de vista diferents que t'enriqueixin la capacitat d'assolir criteri. Et sobren blancs i negres i et falten els matisos.
M'agradaria que quan ens adrecéssim als nostres joves no ho féssim amb aquell discurs que ells volen, el discurs de mori el borbó. M'agradaria que ho féssim amb aquell discurs que ells necessiten, el discurs del mestratge. Segur que ens aplaudirien menys, però guanyaríem en maduresa política, ells i natros.