De l’estudi de Germà Bel sobre l’economia de les Terres de l’Ebre van apareixent multitud d’elements de reflexió, diversos aspectes que ben analitzats ens indueixen a aprofundir en determinades polítiques, a prioritzar certs àmbits de la nostra economia. No entraré avui en aquest nivell de detall, em quedaré en una reflexió més genèrica, al tall d’algunes propostes que darrerament han anat apareixent des dels nostres ajuntaments i, fins i tot algunes que ens arriben des de fora de les Terres de l’Ebre.
Comentava el catedràtic en Economia i director de l’estudi que, de les moltes entrevistes fetes als diferents actors econòmics, socials i institucionals, obtenia la conclusió que el posicionament sobre quin ha de ser el nostre model econòmic es reproduïa amb una campana de Gauss. A un extrem, una minoria de la nostra societat es postula envers un model econòmic d’extrema restricció a noves activitats econòmiques; a l’altre extrem, una minoria que entén que qualsevol activitat que generi ocupació, encara que sigui agressiva territorialment, ha de ser benvinguda. En altres paraules, a un extrem la cultura del no a tot; a l’altre la cultura del sí a tot. Per sort, al mig s’hi troba la gran majoria que se sent còmoda amb un model d’equilibris entre la preservació dels nostres valors ambientals i culturals i el nostre desenvolupament econòmic.
Un model en què el principal sector industrial de les Terres de l’Ebre és l’agroindústria. Sector que genera el doble d’ocupació que la indústria del moble, l’energia o la química; poc afectat per les deslocalitzacions, amb una forta resistència a les crisis; que té al darrere l’agricultura i la pesca, que la sostenen i li donen el plus de proximitat i diferenciació amb qualitat i denominació d’origen. Un model on hem de disposar del nostre medi, del riu, de l’aigua, com un valor econòmic a preservar i a explotar (no a exportar) amb el turisme, la indústria, la pagesia, la pesca...
Convenim amb les entrevistes realitzades que tenim un dèficit històric d’infraestructures econòmiques, de comunicacions, de formació... I que ens cal treballar plegats per tal d’avançar (com fem) des del consens, defugint la protesta buida i la resignació ancestral. En aquest sentit, vull reconèixer la bona feina que s’està fent des de la Cambra de Comerç de Tortosa amb la proposta de l’autovia d’Aragó per Catalunya; o des de l’Ajuntament de l’Aldea amb la demanda d’una estació i un servei de ferrocarril dignes.
I veiem amb les dades que la darrera dècada no ens ha anat malament. S’ha produït una inflexió que ens porta a la convergència amb la resta de Catalunya, amb creixements importants de PIB (12%), de població activa (73%), de població (12,6%). Veiem que la nostra renda per càpita es troba al nivell de la catalana i que tenim molta gent emprenedora que, sense tants suports externs com en altres territoris, déu n’hi do el camí que hem fet sense ser-ne massa conscients.
Hem de trencar amb el discurs que som un territori pobre, sense opcions de desenvolupament. Discurs que sovint és emprat per alguns com a coartada per a justificar el model de tot s’hi val. Un model que acaba estigmatitzant i reduint les Terres de l’Ebre al racó dels mobles vells, on estem disposats a acceptar de bon grat allò que la resta del país no vol. Aquests darrers mesos hem vist com des de 3 municipis diferents impulsaven projectes d’abocadors per rebre brossa de l’àrea metropolitana i d’altres es postulen a acollir el cementiri nuclear. Són els que aposten pel model extrem del sí a tot, encara que sigui especialitzant el nostre territori en la gestió de brossa. Un model que ens aboca al conflicte intern i que rebutgem el conjunt dels representants del Govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre, com també lamentem els incipients moviments de rebuig que, des de l’altre extrem, una minoria està engegant a l’Aldea contra possibles implantacions industrials al polígon Catalunya Sud, des de la més absoluta desconeixença. L’aposta del Govern passa per ubicar als nostres polígons indústries normals, al Catalunya Sud i a Camposines, sempre dins dels paràmetres que avui marca l’estricta normativa ambiental catalana.
Les Terres de l’Ebre, més enllà de la crisi conjuntural actual, tenim un projecte de futur ambiciós, que passa per millorar des del consens les infraestructures, preservant la nostra qualitat de vida; passa per acollir i impulsar noves activitats industrials i de serveis, sense oblidar la base tradicional de la nostra economia; passa per aprofitar els nostres recursos naturals, preservant el nostre patrimoni ambiental. Cal que aquells que formem part de la gran majoria que compartim aquest model, siguem capaços d’impulsar-lo des de posicions públiques que deixin ben clar a tothom quin és el model de la majoria, perquè sinó, al final només trascendeix i queda el model dels dos extrems.
Comentava el catedràtic en Economia i director de l’estudi que, de les moltes entrevistes fetes als diferents actors econòmics, socials i institucionals, obtenia la conclusió que el posicionament sobre quin ha de ser el nostre model econòmic es reproduïa amb una campana de Gauss. A un extrem, una minoria de la nostra societat es postula envers un model econòmic d’extrema restricció a noves activitats econòmiques; a l’altre extrem, una minoria que entén que qualsevol activitat que generi ocupació, encara que sigui agressiva territorialment, ha de ser benvinguda. En altres paraules, a un extrem la cultura del no a tot; a l’altre la cultura del sí a tot. Per sort, al mig s’hi troba la gran majoria que se sent còmoda amb un model d’equilibris entre la preservació dels nostres valors ambientals i culturals i el nostre desenvolupament econòmic.
Un model en què el principal sector industrial de les Terres de l’Ebre és l’agroindústria. Sector que genera el doble d’ocupació que la indústria del moble, l’energia o la química; poc afectat per les deslocalitzacions, amb una forta resistència a les crisis; que té al darrere l’agricultura i la pesca, que la sostenen i li donen el plus de proximitat i diferenciació amb qualitat i denominació d’origen. Un model on hem de disposar del nostre medi, del riu, de l’aigua, com un valor econòmic a preservar i a explotar (no a exportar) amb el turisme, la indústria, la pagesia, la pesca...
Convenim amb les entrevistes realitzades que tenim un dèficit històric d’infraestructures econòmiques, de comunicacions, de formació... I que ens cal treballar plegats per tal d’avançar (com fem) des del consens, defugint la protesta buida i la resignació ancestral. En aquest sentit, vull reconèixer la bona feina que s’està fent des de la Cambra de Comerç de Tortosa amb la proposta de l’autovia d’Aragó per Catalunya; o des de l’Ajuntament de l’Aldea amb la demanda d’una estació i un servei de ferrocarril dignes.
I veiem amb les dades que la darrera dècada no ens ha anat malament. S’ha produït una inflexió que ens porta a la convergència amb la resta de Catalunya, amb creixements importants de PIB (12%), de població activa (73%), de població (12,6%). Veiem que la nostra renda per càpita es troba al nivell de la catalana i que tenim molta gent emprenedora que, sense tants suports externs com en altres territoris, déu n’hi do el camí que hem fet sense ser-ne massa conscients.
Hem de trencar amb el discurs que som un territori pobre, sense opcions de desenvolupament. Discurs que sovint és emprat per alguns com a coartada per a justificar el model de tot s’hi val. Un model que acaba estigmatitzant i reduint les Terres de l’Ebre al racó dels mobles vells, on estem disposats a acceptar de bon grat allò que la resta del país no vol. Aquests darrers mesos hem vist com des de 3 municipis diferents impulsaven projectes d’abocadors per rebre brossa de l’àrea metropolitana i d’altres es postulen a acollir el cementiri nuclear. Són els que aposten pel model extrem del sí a tot, encara que sigui especialitzant el nostre territori en la gestió de brossa. Un model que ens aboca al conflicte intern i que rebutgem el conjunt dels representants del Govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre, com també lamentem els incipients moviments de rebuig que, des de l’altre extrem, una minoria està engegant a l’Aldea contra possibles implantacions industrials al polígon Catalunya Sud, des de la més absoluta desconeixença. L’aposta del Govern passa per ubicar als nostres polígons indústries normals, al Catalunya Sud i a Camposines, sempre dins dels paràmetres que avui marca l’estricta normativa ambiental catalana.
Les Terres de l’Ebre, més enllà de la crisi conjuntural actual, tenim un projecte de futur ambiciós, que passa per millorar des del consens les infraestructures, preservant la nostra qualitat de vida; passa per acollir i impulsar noves activitats industrials i de serveis, sense oblidar la base tradicional de la nostra economia; passa per aprofitar els nostres recursos naturals, preservant el nostre patrimoni ambiental. Cal que aquells que formem part de la gran majoria que compartim aquest model, siguem capaços d’impulsar-lo des de posicions públiques que deixin ben clar a tothom quin és el model de la majoria, perquè sinó, al final només trascendeix i queda el model dels dos extrems.