L’any 1716, el Decret de Nova Planta del rei Felip V va substituir les vegueries, que havien estat la divisió de Catalunya des del segle xii, pels corregiments, tot i que la vegueria de Tortosa desapareix, a la pràctica, el juliol del 1708 amb la caiguda de Tortosa en mans de les tropes borbòniques. Amb aquest Decret s’acaben més de 500 anys d’història de la vegueria de Tortosa, s’acaba un pilar fonamental de la nostra identitat territorial, com s’acaba també, per dret de conquesta, la universitat de Tortosa i tantes altres mostres de la identitat i la cultura catalanes.
Aquest fou el primer pas per a la desaparició administrativa de les Terres de l’Ebre en el marc de la nova administració espanyola. El corregiment de Tortosa, però, encara sobreviurà quasi un segle, fins a primers del segle xix, moment en el qual les subsegüents propostes de divisió administrativa de l’Estat ja comencen a relegar les Terres de l’Ebre sota el control polític i administratiu de Tarragona, fet que es consolidarà amb la divisió provincial del 1833. Tot i això, 175 anys després d’aquella data, el nostre territori preserva amb més intensitat que mai la ferma voluntat d’esdevenir, d’aparèixer amb el seu propi color al mapa polític i administratiu de la nostra nació, una voluntat que va aflorar durant la Generalitat republicana de la mà del president Companys amb l’intent de reimplantar les vegueries que el franquisme va estroncar per revalidar de nou la divisió provincial del 1833.
Recuperar la vegueria de les Terres de l’Ebre és recuperar el nostre passat de sobirania, és superar una divisió provincial aliena a la nostra realitat que ens condemna a ser perifèria, és un procés de dignitat nacional, però també és un procés de construcció d’un territori que té una realitat i unes necessitats específiques. Els territoris tenen futur en la mesura que tenen un projecte col·lectiu i en la mesura que disposen d’eines de gestió que els permeten treballar per aquest projecte. I a l’Ebre, des del 1833 no hem disposat d’aquestes eines i, com a conseqüència, durant aquests 175 anys hem anat perdent pes demogràfic, pes econòmic, pes polític, fins arribar a perdre, en bona mesura, la pròpia identitat i la cohesió territorial.
La constitució del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre el 1978 pel president Tarradellas va demostrar que la flama de l’Ebre estava encara viva després de tantes dècades d’oblit. No va ser fins a finals del segle xx que els governs convergents van fer un primer i tímid gest de reconeixement territorial amb la constitució de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), fins que va esclatar de forma esplèndida la lluita territorial contra el transvasament i va forçar al darrer Govern del president Pujol a desplegar l’Administració catalana a les Terres de l’Ebre.
Avui, l’Ebre tenim a tocar un pas llargament esperat, un pas que s’ha anat coent a foc lent durant les dues darreres legislatures de Govern catalanista i d’esquerres, des que el president Maragall, com a candidat encara, va posar amb força la vegueria de l’Ebre a l’agenda política. Un pas que ens vindrà de la mà d’un avantprojecte de llei de vegueries que, com hem vist aquestes setmanes, incomoda a alguns. Una part d’ells probablement amb motius raonables, però molts, també, amb una intenció no declarada de mantenir un centralisme caduc vinculat a una divisió provincial imposada i aliena a la nostra realitat territorial i nacional.
Avui les Terres de l’Ebre som un territori amb voluntat d’emergir, som un territori que reclama, des d’un amplíssim consens, institucions pròpies que ens permetin trencar amb l’abandonament històric a què hem estat sotmesos durant llargues dècades. Un abandonament que Catalunya no es pot permetre, i que la gent de l’Ebre ja no volem acceptar. Hem vist com la descentralització de l’Administració catalana ha fet créixer exponencialment les inversions a les Terres de l’Ebre. Hem tastat què significa disposar d’instruments propis, i ara reclamem un nou pas endavant, un nou pas que ha d’anar succeït d’altres, fins que les Terres de l’Ebre ens puguem considerar una demarcació al mateix nivell que la resta de territoris de Catalunya.
Ara és l’hora d’implementar el que diu l’Estatut de Catalunya. És l’hora d’implementar la divisió territorial aprovada amb el Pla territorial general de Catalunya, el 1995, i desplegada pels plans territorials des de fa anys sense que mai hagués generat cap mena de discussió. Si després de tants anys algú té problemes de capitals, de noms o d’altres vel·leïtats inconfessables, si us plau, ara no toca, ara toca implementar les nostres lleis. Després de 300 anys, gràcies a la bona feina del conseller Ausàs, ara és l’hora de la vegueria de les Terres de l’Ebre.
Aquest fou el primer pas per a la desaparició administrativa de les Terres de l’Ebre en el marc de la nova administració espanyola. El corregiment de Tortosa, però, encara sobreviurà quasi un segle, fins a primers del segle xix, moment en el qual les subsegüents propostes de divisió administrativa de l’Estat ja comencen a relegar les Terres de l’Ebre sota el control polític i administratiu de Tarragona, fet que es consolidarà amb la divisió provincial del 1833. Tot i això, 175 anys després d’aquella data, el nostre territori preserva amb més intensitat que mai la ferma voluntat d’esdevenir, d’aparèixer amb el seu propi color al mapa polític i administratiu de la nostra nació, una voluntat que va aflorar durant la Generalitat republicana de la mà del president Companys amb l’intent de reimplantar les vegueries que el franquisme va estroncar per revalidar de nou la divisió provincial del 1833.
Recuperar la vegueria de les Terres de l’Ebre és recuperar el nostre passat de sobirania, és superar una divisió provincial aliena a la nostra realitat que ens condemna a ser perifèria, és un procés de dignitat nacional, però també és un procés de construcció d’un territori que té una realitat i unes necessitats específiques. Els territoris tenen futur en la mesura que tenen un projecte col·lectiu i en la mesura que disposen d’eines de gestió que els permeten treballar per aquest projecte. I a l’Ebre, des del 1833 no hem disposat d’aquestes eines i, com a conseqüència, durant aquests 175 anys hem anat perdent pes demogràfic, pes econòmic, pes polític, fins arribar a perdre, en bona mesura, la pròpia identitat i la cohesió territorial.
La constitució del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre el 1978 pel president Tarradellas va demostrar que la flama de l’Ebre estava encara viva després de tantes dècades d’oblit. No va ser fins a finals del segle xx que els governs convergents van fer un primer i tímid gest de reconeixement territorial amb la constitució de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), fins que va esclatar de forma esplèndida la lluita territorial contra el transvasament i va forçar al darrer Govern del president Pujol a desplegar l’Administració catalana a les Terres de l’Ebre.
Avui, l’Ebre tenim a tocar un pas llargament esperat, un pas que s’ha anat coent a foc lent durant les dues darreres legislatures de Govern catalanista i d’esquerres, des que el president Maragall, com a candidat encara, va posar amb força la vegueria de l’Ebre a l’agenda política. Un pas que ens vindrà de la mà d’un avantprojecte de llei de vegueries que, com hem vist aquestes setmanes, incomoda a alguns. Una part d’ells probablement amb motius raonables, però molts, també, amb una intenció no declarada de mantenir un centralisme caduc vinculat a una divisió provincial imposada i aliena a la nostra realitat territorial i nacional.
Avui les Terres de l’Ebre som un territori amb voluntat d’emergir, som un territori que reclama, des d’un amplíssim consens, institucions pròpies que ens permetin trencar amb l’abandonament històric a què hem estat sotmesos durant llargues dècades. Un abandonament que Catalunya no es pot permetre, i que la gent de l’Ebre ja no volem acceptar. Hem vist com la descentralització de l’Administració catalana ha fet créixer exponencialment les inversions a les Terres de l’Ebre. Hem tastat què significa disposar d’instruments propis, i ara reclamem un nou pas endavant, un nou pas que ha d’anar succeït d’altres, fins que les Terres de l’Ebre ens puguem considerar una demarcació al mateix nivell que la resta de territoris de Catalunya.
Ara és l’hora d’implementar el que diu l’Estatut de Catalunya. És l’hora d’implementar la divisió territorial aprovada amb el Pla territorial general de Catalunya, el 1995, i desplegada pels plans territorials des de fa anys sense que mai hagués generat cap mena de discussió. Si després de tants anys algú té problemes de capitals, de noms o d’altres vel·leïtats inconfessables, si us plau, ara no toca, ara toca implementar les nostres lleis. Després de 300 anys, gràcies a la bona feina del conseller Ausàs, ara és l’hora de la vegueria de les Terres de l’Ebre.