NOVES EMD DE CAMPREDÓ I BITEM

La sessió del Govern de Catalunya d'avui ha aprovat les EMD de Campredó i de Bitem. És una molt bona notícia per al territori: sempre és bo reconèixer les identitats pròpies de la nostra gent i dotar-les d'eines de gestió més properes.

Avui cal felicitar la tasca que els companys d'Esquerra Republicana de Campredó, en Pepe Esquerré al capdavant. Lo seu esforç i constància ha donat un excel·lent resultat.

EL FORAT DE LES INFRAESTRUCTURES A L’ARC MEDITERRANI

Aprofitant l’agost he llegit el darrer llibre del geògraf valencià Josep Vicent Boira, un dels estudiosos més reconeguts sobre les grans infraestructures d’allò que alguns en diuen l’arc mediterrani, d’altres els Països Catalans o, com ell titula al llibre, “la Commonwealth catalanovalenciana”. Més enllà de l’actualitat del tema amb la lamentable aturada de les obres de la variant de l’Aldea o la inanició del projecte de la nova autovia del mediterrani, l’A7, Boira ens aporta una visió històrica de les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià, del passat i futur de les infraestructures que han d’unir els dos territoris. L’autor constata com els debats malauradament no canvien amb el temps. Recull una cita del sindicalista Joan Fàbregas, del 1932, en què afirmava que Catalunya contribuïa amb un 20 % a les despeses generals d’Espanya mentre que només rebíem el 5,3 % de les inversions. O una altra de l’economista i representant de la patronal valenciana, Romà Perpinyà, del mateix any, reclamant la via ferroviària per a mercaderies d’ample internacional que permetés comunicar València amb la frontera.

Vuitanta anys més tard continuem parlant dels mateixos temes, continuem queixant-nos dels mateixos mals: poques inversions a Catalunya, i moltes per comunicar Madrid amb qualsevol racó de la península. Encara avui, en plena globalització, quan el mercat és el món i especialment Europa, el Govern de l’Estat continua obsessionat amb el famós disseny radial de les infraestructures, una visió pròpia del segle XIX. Una concepció que va en contra de la lògica i de la demanda del mercat que ha provocat que, després de 20 anys d’haver-se posat en marxa l’AVE Madrid-Sevilla, encara no s’hagi comunicat Barcelona o qualsevol altra ciutat de l’Estat amb França, amb Europa. Una visió absurda provocada per un nacionalisme espanyol tronat i ranci que, mani qui mani a Madrid, va perpetuant-se al llarg dels segles.

Sembla que dificultar les comunicacions entre les dues regions de la península més exportadores, entre si i amb Europa, sigui una estratègia “nacional”, d’aquelles amb què el Partit Popular i el PSOE coincideixen sense gaires romanços. I aquest dificultar les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià el paguem amb escreix a les Terres de l’Ebre, som el forat negre de les infraestructures al corredor del mediterrani, l’anella que trenca la continuïtat de la cadena, ja sigui per ferrocarril com per carretera. Ho patim avui en dues grans infraestructures estatals, l’autovia A7 i la línia de l’AVE.

L’autopista A7 es troba en estudis preliminars des de fa 7 anys al pas pel nostre territori, mentre que per dalt i per baix les obres ja estan arribant als nostres límits territorials. Una infraestructura que si no s’executa portarà el nostre sistema viari a elevades densitats, cal tenir en compte que l’AP7 ha duplicat, entre 1990 i 2007, el número de vehicles diaris que hi circulen. Una autopista construïda durant el franquisme a instàncies de l’International Bank for Reconstruction and Development, això sí, pagada per empreses catalanes.

D’altra banda, trobem l’AVE en obres entre València i Castelló, i entre Tarragona i Reus, mentre que la baula de l’Ebre trenca la connectivitat entre els dos territoris una vegada més. El tram Reus-Castelló es troba al purgatori, en l’eterna fase d’estudi informatiu. Això sí, Madrid continua a velocitat de creuer amb els projectes faraònics de fer arribar l’AVE a Astúries creuant el port de Pajares, a Badajoz o a la Corunya.

Més lluny ens queda la reclamada línia FERRMED, una línia ferroviària d’ample internacional per a mercaderies, desdoblada entre València i la frontera, que connectaria els ports més importants del Mediterrani amb Europa, i una línia estratègica per a la nostra economia que encara avui Madrid no ha situat com una prioritat en les seves planificacions.

La manca de connexions adequades entre València i Barcelona castiga especialment el potencial estratègic del nostre territori i les nostres expectatives econòmiques de futur, sobre tot el desenvolupament del port dels Alfacs o del polígon industrial Catalunya Sud. Avui, les Terres de l’Ebre som les grans castigades del Ministeri de Foment. Mentre que, segons els Anuaris Estadístics del Ministeri, Foment ha invertit uns 1.800 euros per habitant de mitjana estatal durant la darrera dècada, al nostre territori la inversió no ha arribat al 100 euros. Algú pot dir que faig trampa, que compto les inversions en aeroports i ports, que l’Ebre no en té i que, per tant, la comparació és tendenciosa. Si faig la comparativa només de les inversions en carreteres, la comparació es queda en 700 a 90. De totes totes, som un forat negre.

El que és ben clar és que les minses inversions que s’han fet a les Terres de l’Ebre no han cobert cap de les nostres necessitats històriques, ni amb la construcció de l’A7, ni amb les variants a l’N340 o a l’N420 ni, encara menys, en matèria ferroviària, ja sigui a la línia de la costa o a la de Móra.

El corredor del mediterrani, com cita Boira, “el carrer major dels Països Catalans”, és una oportunitat estratègica per lligar el conjunt de territoris de parla catalana al mercat global superestatal europeu. Les Terres de l’Ebre tenim l’oportunitat de tenir una parada al carrer major; això sí, cal que el Ministeri de Foment abandoni la política radial d’infraestructures del segle XIX per donar resposta a les demandes del mercat del segle XXI.

LA VARIANT DE L’ALDEA, UN OBLIT HISTÒRIC

Durant els últims set anys (2004-2010), la Generalitat de Catalunya ha invertit en carreteres a les Terres de l’Ebre prop de 170 milions d’euros. Una xifra elevadíssima, sense precedents al nostre territori, que preveu el tram de Campredó a Tortosa del llarg desdoblament de la C-42, la millora de l’Eix de l’Ebre en diversos trams, les carreteres de Freginals, de Batea, d’Horta-Eix de l’Ebre, d’Ulldecona-Vinallop, Villalba-la Pobla, el pont de Deltebre-Sant Jaume... I encara ens queda molt per fer per revertir els dèficits històrics que arrosseguem de moltes dècades de falta d’inversions, feina de futur que avui tenim molt ben encarrilada amb els projectes avançats de desdoblament de l’Eix de l’Ebre o de l’Anell Viari del Delta.

Però aquest esforç extraordinari que ha fet el Departament de Política Territorial del Govern català s’ha vist enfosquit per la manca d’inversions per part del Ministeri de Foment, per part de Madrid, al conjunt de les Terres de l’Ebre. Inversions, poques i malament. El recompte de tota la dècada s’acaba ràpid. La millora de l’N-420 al Coll del Moro, unes obres eternes que deriven d’un projecte executiu de l’any 1995 amb un pressupost de 4 milions d’euros que es va acabar el 2006. La millora del pont d’Amposta, 25 mesos d’obres interminables per als comerciants de la zona, inaugurades l’abril de 2009 amb un pressupost de 4,27 milions d’euros. I finalment, l’Àngol, famós per la seva elevada mortalitat, l’entrador de l’N-340 a Alcanar que recentment s’ha posat en funcionament després d’estar en execució des del 2007, amb parada d’obres inclosa, i amb una inversió total de 3’5 milions.

Si no m’erro, i crec que no, en 10 anys no arriben als 12 milions d’euros les obres acabades per l’Estat a les Terres de l’Ebre. I al calaix tenim estudis informatius i projectes de les variants de l’N-420 de Gandesa i Corbera d’Ebre que ja apareixen pel BOE des del 25 març de 2000. Puc escriure un llibre de l’autovia del Mediterrani, vam invertir grans dosis de paciència i de diàleg en el consens territorial pel traçat, que vaig coordinar l’any 2005. Primer va ser desdoblament de l’N-340 per la costa, amb estudis informatius aprovats ja l’any 2003. Ara és autovia de l’interior, l’A7, amb un primer estudi informatiu publicat el 22 de setembre de 2005, un segon estudi informatiu de l’1 d’octubre de 2007 encara sense resoldre, amb un recent estudi d’impacte ambiental del 6 de juliol d’enguany que deixa encara per solucionar el pas per Campredó. Estudis que s’eternitzen, obres que apareixen als pressupostos de l’Estat any rere any i que no s’executen.

Encara és més dramàtica la situació de les inversions del Ministeri de Foment en el servei ferroviari al nostre territori, ja sigui a la línia Reus-Casp per la Ribera d’Ebre, com a la línia de la costa amb l’estació de l’Aldea-Tortosa-Amposta com a referent. Ni millores en les infraestructures ni en el servei. Esperem, encara avui, un simple gest de Madrid que faci parar algun dels serveis de l’Euromed que cada dia transiten de València a Barcelona. El desdoblament de la línia ferroviària de Castelló a Reus es troba en un dilatadíssim estudi informatiu, mentre que els AVE radials des de Madrid a qualsevol cul de món són d’absoluta prioritat. Cal destacar el fet lamentable que, tot i les reivindicacions territorials unitàries, l’estació central de l’Aldea continua sent una estació de tercera divisió.

I amb tot això, l’única infraestructura que el Ministeri de Foment executa a l’Ebre, la variant de l’Aldea, van i la paren, en ple mes d’agost, i sense avisar prèviament. No m’estendré massa a detallar la importància de la variant de l’Aldea. Tots sabem al Baix Ebre i al Montsià que és un inacceptable coll d’ampolla, tant per a l’intens trànsit pesat de llarg recorregut com per a les comunicacions internes del territori. Una obra llargament reivindicada, des del 1989, tant des del municipi com des del conjunt del territori, pels embussos de trànsit que es produeixen i per l’elevada accidentalitat que pateixen els veïns del municipi.

El procés de l’obra ha estat extens, per variar. L’aprovació inicial de l’estudi informatiu es feia pública el 13 de setembre de 2005, amb sonades manifestacions dels ciutadans del municipi fa 3 anys per reclamar l’inici de les obres i l’alliberament del peatge de l’AP-7 per facilitar la sortida del trànsit pesat de dins del municipi.

El greuge de l’Aldea és un dramàtic exponent de com el Ministeri de Foment ha tractat les Terres de l’Ebre durant la darrera dècada, encara que m’atreviria a estendre aquest abandonament a diverses dècades. Cal una resposta contundent del territori perquè les obres es reiniciïn al més aviat possible, i perquè Madrid trenqui amb aquest oblit històric en infraestructures envers el nostre territori. El Govern d’Entesa de Catalunya ha prioritzat, per primera vegada en la nostra història, les inversions a l’Ebre, però sense un canvi radical de tendència en les inversions en infraestructures de competència estatal no farem el salt que les Terres de l’Ebre necessitem.

VEGUERIES DESPRÉS DEL CONSTITUCIONAL

Aquesta setmana per fi s’ha aprovat la Llei de les vegueries al Parlament de Catalunya. Una fita històrica per a la nostra nació i per al nostre territori. Una fita que, com és conegut, ho és menys, a partir del cop constitucional. Al 1936 un cop d’Estat va estroncar el desplegament de la nova ordenació territorial de la Generalitat republicana, avui ho han intentat uns magistrats molt constitucionals però, sense cap legitimitat democràtica per frustrar les aspiracions majoritàries del poble de Catalunya.

La sentència del tribunal constitucional (TC), fent-ho curt, ens diu que “Catalunya no té competències per crear noves vegueries”. Amb les competències atorgades pels articles 90 i 91 de l’Estatut podem canviar el nom de província per vegueria, i podem canviar el nom de diputació per consell de vegueria. Per tant, en un futur immediat, formarem part de la Vegueria de Tarragona i tindrem el Consell de la Vegueria de Tarragona. Els símbols són importants però, és obvi que quan es va aprovar el nou Estatut, aquest no era l’objectiu dels parlamentaris ni dels partits catalans. L’objectiu era el d’estructurar Catalunya en 7 o 8 vegueries, apostant per un país més equilibrat, que reforcés els potencials de les Terres de l’Ebre o dels Pirineus.

Tot i el Constitucional, avui tenim la Llei que ens permet fer un nou pas endavant, tenim l’instrument imprescindible per a continuar avançant. Però, per anar més enllà ens cal passar per Madrid. Abans de la sentència ens calia el concert del Congrés de Diputats de l’Estat per tal d’adaptar puntualment la LOREG (llei orgànica del règim electoral general), avui ens cal, a més, que el Govern de l’Estat creï les vegueries. Un canvi molt substancial, que cal imputar al recurs del Partit Popular i que ens dificulta enormement continuar fent camí. Tot i això, tenim l’obligació històrica de no desistir i de continuar cercant fórmules que ens permetin resoldre els dos problemes que tenim avui damunt la taula. El primer és aconseguir la complicitat política del Govern de l’Estat, i que aquest prengui les iniciatives legislatives necessàries per crear la Vegueria de l’Ebre. Complicitat que fins ara hem sentit en paraules, però encara no hem vist en fets. El segon problema és que, encara que es materialitzes aquesta voluntat política, cal donar-li la volta a la interpretació del TC, que cada província només podrà tenir una vegueria, tenint en compte que Madrid, mani qui mani, sempre s’ha manifestat radicalment contrari a la creació de noves províncies.

Per encàrrec del President del Govern de Catalunya, un grup d’experts ha realitzat un primer informe sobre la sentència del TC, i respecte a les vegueries ens fan algunes aportacions rellevants que caldrà analitzar detalladament amb l’objectiu d’assolir la creació de la nostra vegueria. Reprodueixo el paràgraf on sintetitzen les seves propostes:

"Més enllà del desplegament de les previsions estatutàries en aquest marc jurídic que recorda la sentència, per tal de poder assolir plenament els objectius que pretenia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es podria instar també el reconeixement d’un règim especial a Catalunya en aquesta matèria, atesa la singularitat de les previsions estatutàries sobre els Consells de Vegueria, a través de la corresponent modificació de la Llei de Bases de règim local. Cal tenir en compte que aquesta legislació bàsica ja reconeix situacions singulars com el cas de les comarques, els plans provincials d’obres i serveis o el règim especial del municipi de Madrid i Barcelona. Aquesta modificació permetria dotar d’un major contingut a les competències de la Generalitat en relació a la creació i la regulació dels Consells de Vegueria."

Aquest és un informe que caldrà validar però, en definitiva, manté portes obertes a l’esperança, aporta possibles solucions que passarien per modificar la llei estatal de bases de règim local.

Mentre la majoria dels ciutadans d’aquesta nació no decidim desbordar el marc constitucional, als representants de les institucions catalanes ens correspon demanar als experts, als principals juristes del país, que ens aportin propostes per reconduir les ferides provocades per la sentència del TC. I, especialment, al conjunt de les Terres de l’Ebre ens toca continuar insistint, continuar pressionant per a què la nostra vegueria estigui entre les prioritats de qualsevol negociació entre els dos governs.

Amb l’aprovació de la llei de vegueries al Parlament de Catalunya, els grups polítics que donem suport al Govern, fem un gest de coherència, un gest de no acceptar la sentència, mentre que al mateix temps, amb un parell d’esmenes hem donat seguritat jurídica a la llei seguint les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries. Amb aquest gest explicitem clarament que no ens movem ni un mil·límetre dels nostres objectius polítics. Malgrat les dificultats, continuem avançant.

JA TENIM LO PRIMER VOLUM DE LA HISTÒRIA DE LES TERRES DE L'EBRE

L'EBRE SE VA FER NOTAR

LES TERRES DE L’EBRE SOM VEGUERIA

La gent de les Terres de l’Ebre hem rebut doblement les conseqüències negatives de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut, com a catalans per un costat, i com a ebrencs per l’altre, en la mesura que se’ns dificulta l’assoliment de la vegueria de l’Ebre. Per aquest doble motiu és important que la gent de les Terres de l’Ebre, aquest dissabte, ens manifestem reivindicant el nostre dret com a nació a decidir i que fem sentir la nostra veu dient, ben clar, que les Terres de l’Ebre som vegueria. I cal que ho fem des de la més estricta unitat territorial, de partits polítics i de societat civil. És l’hora de la responsabilitat, del compromís amb el territori. No és l’hora del tacticisme, ni de posar l’accent en la diferència.

Prou s’ha dit ja, i pràcticament tot, sobre el Tribunal Constitucional, sobre la sentència de l’Estatut, sobre el xoc de legitimitats i sobre la dignitat menystinguda i trepitjada del poble de Catalunya. Ha quedat explicitada, més que mai durant el present període democràtic, la impossibilitat d’encabir dins del marc estatal i constitucional la voluntat d’autogovern de la nació catalana i l’anhel de llibertat de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A partir d’ara s’obren moltes incerteses pel que fa a les futures relacions entre Catalunya i Espanya i, de ben segur, que el nostre país haurà de replantejar-se el futur amb uns horitzons nacionals més ambiciosos.

Encara cal analitzar el contingut de la sentència però, tot indica que el Tribunal Constitucional ha mantingut la lectura més estricta possible de l’article 141 de la Constitució Espanyola i ha sentenciat que el Govern de Catalunya no és competent per a crear la vegueria de l’Ebre, i que estem en mans del Govern de Madrid.

De poc han servit, davant d’aquesta voluntat recentralitzadora del Tribunal Constitucional, els antecedents existents a les Canàries on, en lloc de diputacions, tenen cabildos des del 1912, i a les Illes Balears, on tenen els consells insulars des del 1978. Tant en una comunitat autònoma com en l’altra no va haver-hi cap inconvenient perquè una província tingués més d’una entitat local; a Catalunya, en canvi, sí. Allò que als canaris i als balears se’ls permet, als catalans, i especialment als ebrencs, se’ns pot acabar negant.

Cal que el Govern d’Espanya esmeni la trencadissa provocada pel Tribunal Constitucional i cal que Madrid posi a la llista de prioritats la vegueria de l’Ebre. De la mateixa manera que el Govern espanyol va substituir la Diputació de Mallorca pels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, amb el reial decret llei del 13 de juny de 1978, també haurà de facilitar la creació de la nostra vegueria, una vegada el nostre Parlament aprovi en pocs dies la Llei de vegueries.

Aquest dissabte haurem d’expressar amb contundència i amb unitat que volem la vegueria de l’Ebre, cap tribunal pot frustrar la voluntat històrica i majoritària de les nostres terres de disposar d’administracions pròpies. Si les Terres de l’Ebre no hi som, algú entendrà que acceptem la sentència. Perquè som vegueria, som-hi junts.