NOVES EMD DE CAMPREDÓ I BITEM

La sessió del Govern de Catalunya d'avui ha aprovat les EMD de Campredó i de Bitem. És una molt bona notícia per al territori: sempre és bo reconèixer les identitats pròpies de la nostra gent i dotar-les d'eines de gestió més properes.

Avui cal felicitar la tasca que els companys d'Esquerra Republicana de Campredó, en Pepe Esquerré al capdavant. Lo seu esforç i constància ha donat un excel·lent resultat.

EL FORAT DE LES INFRAESTRUCTURES A L’ARC MEDITERRANI

Aprofitant l’agost he llegit el darrer llibre del geògraf valencià Josep Vicent Boira, un dels estudiosos més reconeguts sobre les grans infraestructures d’allò que alguns en diuen l’arc mediterrani, d’altres els Països Catalans o, com ell titula al llibre, “la Commonwealth catalanovalenciana”. Més enllà de l’actualitat del tema amb la lamentable aturada de les obres de la variant de l’Aldea o la inanició del projecte de la nova autovia del mediterrani, l’A7, Boira ens aporta una visió històrica de les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià, del passat i futur de les infraestructures que han d’unir els dos territoris. L’autor constata com els debats malauradament no canvien amb el temps. Recull una cita del sindicalista Joan Fàbregas, del 1932, en què afirmava que Catalunya contribuïa amb un 20 % a les despeses generals d’Espanya mentre que només rebíem el 5,3 % de les inversions. O una altra de l’economista i representant de la patronal valenciana, Romà Perpinyà, del mateix any, reclamant la via ferroviària per a mercaderies d’ample internacional que permetés comunicar València amb la frontera.

Vuitanta anys més tard continuem parlant dels mateixos temes, continuem queixant-nos dels mateixos mals: poques inversions a Catalunya, i moltes per comunicar Madrid amb qualsevol racó de la península. Encara avui, en plena globalització, quan el mercat és el món i especialment Europa, el Govern de l’Estat continua obsessionat amb el famós disseny radial de les infraestructures, una visió pròpia del segle XIX. Una concepció que va en contra de la lògica i de la demanda del mercat que ha provocat que, després de 20 anys d’haver-se posat en marxa l’AVE Madrid-Sevilla, encara no s’hagi comunicat Barcelona o qualsevol altra ciutat de l’Estat amb França, amb Europa. Una visió absurda provocada per un nacionalisme espanyol tronat i ranci que, mani qui mani a Madrid, va perpetuant-se al llarg dels segles.

Sembla que dificultar les comunicacions entre les dues regions de la península més exportadores, entre si i amb Europa, sigui una estratègia “nacional”, d’aquelles amb què el Partit Popular i el PSOE coincideixen sense gaires romanços. I aquest dificultar les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià el paguem amb escreix a les Terres de l’Ebre, som el forat negre de les infraestructures al corredor del mediterrani, l’anella que trenca la continuïtat de la cadena, ja sigui per ferrocarril com per carretera. Ho patim avui en dues grans infraestructures estatals, l’autovia A7 i la línia de l’AVE.

L’autopista A7 es troba en estudis preliminars des de fa 7 anys al pas pel nostre territori, mentre que per dalt i per baix les obres ja estan arribant als nostres límits territorials. Una infraestructura que si no s’executa portarà el nostre sistema viari a elevades densitats, cal tenir en compte que l’AP7 ha duplicat, entre 1990 i 2007, el número de vehicles diaris que hi circulen. Una autopista construïda durant el franquisme a instàncies de l’International Bank for Reconstruction and Development, això sí, pagada per empreses catalanes.

D’altra banda, trobem l’AVE en obres entre València i Castelló, i entre Tarragona i Reus, mentre que la baula de l’Ebre trenca la connectivitat entre els dos territoris una vegada més. El tram Reus-Castelló es troba al purgatori, en l’eterna fase d’estudi informatiu. Això sí, Madrid continua a velocitat de creuer amb els projectes faraònics de fer arribar l’AVE a Astúries creuant el port de Pajares, a Badajoz o a la Corunya.

Més lluny ens queda la reclamada línia FERRMED, una línia ferroviària d’ample internacional per a mercaderies, desdoblada entre València i la frontera, que connectaria els ports més importants del Mediterrani amb Europa, i una línia estratègica per a la nostra economia que encara avui Madrid no ha situat com una prioritat en les seves planificacions.

La manca de connexions adequades entre València i Barcelona castiga especialment el potencial estratègic del nostre territori i les nostres expectatives econòmiques de futur, sobre tot el desenvolupament del port dels Alfacs o del polígon industrial Catalunya Sud. Avui, les Terres de l’Ebre som les grans castigades del Ministeri de Foment. Mentre que, segons els Anuaris Estadístics del Ministeri, Foment ha invertit uns 1.800 euros per habitant de mitjana estatal durant la darrera dècada, al nostre territori la inversió no ha arribat al 100 euros. Algú pot dir que faig trampa, que compto les inversions en aeroports i ports, que l’Ebre no en té i que, per tant, la comparació és tendenciosa. Si faig la comparativa només de les inversions en carreteres, la comparació es queda en 700 a 90. De totes totes, som un forat negre.

El que és ben clar és que les minses inversions que s’han fet a les Terres de l’Ebre no han cobert cap de les nostres necessitats històriques, ni amb la construcció de l’A7, ni amb les variants a l’N340 o a l’N420 ni, encara menys, en matèria ferroviària, ja sigui a la línia de la costa o a la de Móra.

El corredor del mediterrani, com cita Boira, “el carrer major dels Països Catalans”, és una oportunitat estratègica per lligar el conjunt de territoris de parla catalana al mercat global superestatal europeu. Les Terres de l’Ebre tenim l’oportunitat de tenir una parada al carrer major; això sí, cal que el Ministeri de Foment abandoni la política radial d’infraestructures del segle XIX per donar resposta a les demandes del mercat del segle XXI.

LA VARIANT DE L’ALDEA, UN OBLIT HISTÒRIC

Durant els últims set anys (2004-2010), la Generalitat de Catalunya ha invertit en carreteres a les Terres de l’Ebre prop de 170 milions d’euros. Una xifra elevadíssima, sense precedents al nostre territori, que preveu el tram de Campredó a Tortosa del llarg desdoblament de la C-42, la millora de l’Eix de l’Ebre en diversos trams, les carreteres de Freginals, de Batea, d’Horta-Eix de l’Ebre, d’Ulldecona-Vinallop, Villalba-la Pobla, el pont de Deltebre-Sant Jaume... I encara ens queda molt per fer per revertir els dèficits històrics que arrosseguem de moltes dècades de falta d’inversions, feina de futur que avui tenim molt ben encarrilada amb els projectes avançats de desdoblament de l’Eix de l’Ebre o de l’Anell Viari del Delta.

Però aquest esforç extraordinari que ha fet el Departament de Política Territorial del Govern català s’ha vist enfosquit per la manca d’inversions per part del Ministeri de Foment, per part de Madrid, al conjunt de les Terres de l’Ebre. Inversions, poques i malament. El recompte de tota la dècada s’acaba ràpid. La millora de l’N-420 al Coll del Moro, unes obres eternes que deriven d’un projecte executiu de l’any 1995 amb un pressupost de 4 milions d’euros que es va acabar el 2006. La millora del pont d’Amposta, 25 mesos d’obres interminables per als comerciants de la zona, inaugurades l’abril de 2009 amb un pressupost de 4,27 milions d’euros. I finalment, l’Àngol, famós per la seva elevada mortalitat, l’entrador de l’N-340 a Alcanar que recentment s’ha posat en funcionament després d’estar en execució des del 2007, amb parada d’obres inclosa, i amb una inversió total de 3’5 milions.

Si no m’erro, i crec que no, en 10 anys no arriben als 12 milions d’euros les obres acabades per l’Estat a les Terres de l’Ebre. I al calaix tenim estudis informatius i projectes de les variants de l’N-420 de Gandesa i Corbera d’Ebre que ja apareixen pel BOE des del 25 març de 2000. Puc escriure un llibre de l’autovia del Mediterrani, vam invertir grans dosis de paciència i de diàleg en el consens territorial pel traçat, que vaig coordinar l’any 2005. Primer va ser desdoblament de l’N-340 per la costa, amb estudis informatius aprovats ja l’any 2003. Ara és autovia de l’interior, l’A7, amb un primer estudi informatiu publicat el 22 de setembre de 2005, un segon estudi informatiu de l’1 d’octubre de 2007 encara sense resoldre, amb un recent estudi d’impacte ambiental del 6 de juliol d’enguany que deixa encara per solucionar el pas per Campredó. Estudis que s’eternitzen, obres que apareixen als pressupostos de l’Estat any rere any i que no s’executen.

Encara és més dramàtica la situació de les inversions del Ministeri de Foment en el servei ferroviari al nostre territori, ja sigui a la línia Reus-Casp per la Ribera d’Ebre, com a la línia de la costa amb l’estació de l’Aldea-Tortosa-Amposta com a referent. Ni millores en les infraestructures ni en el servei. Esperem, encara avui, un simple gest de Madrid que faci parar algun dels serveis de l’Euromed que cada dia transiten de València a Barcelona. El desdoblament de la línia ferroviària de Castelló a Reus es troba en un dilatadíssim estudi informatiu, mentre que els AVE radials des de Madrid a qualsevol cul de món són d’absoluta prioritat. Cal destacar el fet lamentable que, tot i les reivindicacions territorials unitàries, l’estació central de l’Aldea continua sent una estació de tercera divisió.

I amb tot això, l’única infraestructura que el Ministeri de Foment executa a l’Ebre, la variant de l’Aldea, van i la paren, en ple mes d’agost, i sense avisar prèviament. No m’estendré massa a detallar la importància de la variant de l’Aldea. Tots sabem al Baix Ebre i al Montsià que és un inacceptable coll d’ampolla, tant per a l’intens trànsit pesat de llarg recorregut com per a les comunicacions internes del territori. Una obra llargament reivindicada, des del 1989, tant des del municipi com des del conjunt del territori, pels embussos de trànsit que es produeixen i per l’elevada accidentalitat que pateixen els veïns del municipi.

El procés de l’obra ha estat extens, per variar. L’aprovació inicial de l’estudi informatiu es feia pública el 13 de setembre de 2005, amb sonades manifestacions dels ciutadans del municipi fa 3 anys per reclamar l’inici de les obres i l’alliberament del peatge de l’AP-7 per facilitar la sortida del trànsit pesat de dins del municipi.

El greuge de l’Aldea és un dramàtic exponent de com el Ministeri de Foment ha tractat les Terres de l’Ebre durant la darrera dècada, encara que m’atreviria a estendre aquest abandonament a diverses dècades. Cal una resposta contundent del territori perquè les obres es reiniciïn al més aviat possible, i perquè Madrid trenqui amb aquest oblit històric en infraestructures envers el nostre territori. El Govern d’Entesa de Catalunya ha prioritzat, per primera vegada en la nostra història, les inversions a l’Ebre, però sense un canvi radical de tendència en les inversions en infraestructures de competència estatal no farem el salt que les Terres de l’Ebre necessitem.

VEGUERIES DESPRÉS DEL CONSTITUCIONAL

Aquesta setmana per fi s’ha aprovat la Llei de les vegueries al Parlament de Catalunya. Una fita històrica per a la nostra nació i per al nostre territori. Una fita que, com és conegut, ho és menys, a partir del cop constitucional. Al 1936 un cop d’Estat va estroncar el desplegament de la nova ordenació territorial de la Generalitat republicana, avui ho han intentat uns magistrats molt constitucionals però, sense cap legitimitat democràtica per frustrar les aspiracions majoritàries del poble de Catalunya.

La sentència del tribunal constitucional (TC), fent-ho curt, ens diu que “Catalunya no té competències per crear noves vegueries”. Amb les competències atorgades pels articles 90 i 91 de l’Estatut podem canviar el nom de província per vegueria, i podem canviar el nom de diputació per consell de vegueria. Per tant, en un futur immediat, formarem part de la Vegueria de Tarragona i tindrem el Consell de la Vegueria de Tarragona. Els símbols són importants però, és obvi que quan es va aprovar el nou Estatut, aquest no era l’objectiu dels parlamentaris ni dels partits catalans. L’objectiu era el d’estructurar Catalunya en 7 o 8 vegueries, apostant per un país més equilibrat, que reforcés els potencials de les Terres de l’Ebre o dels Pirineus.

Tot i el Constitucional, avui tenim la Llei que ens permet fer un nou pas endavant, tenim l’instrument imprescindible per a continuar avançant. Però, per anar més enllà ens cal passar per Madrid. Abans de la sentència ens calia el concert del Congrés de Diputats de l’Estat per tal d’adaptar puntualment la LOREG (llei orgànica del règim electoral general), avui ens cal, a més, que el Govern de l’Estat creï les vegueries. Un canvi molt substancial, que cal imputar al recurs del Partit Popular i que ens dificulta enormement continuar fent camí. Tot i això, tenim l’obligació històrica de no desistir i de continuar cercant fórmules que ens permetin resoldre els dos problemes que tenim avui damunt la taula. El primer és aconseguir la complicitat política del Govern de l’Estat, i que aquest prengui les iniciatives legislatives necessàries per crear la Vegueria de l’Ebre. Complicitat que fins ara hem sentit en paraules, però encara no hem vist en fets. El segon problema és que, encara que es materialitzes aquesta voluntat política, cal donar-li la volta a la interpretació del TC, que cada província només podrà tenir una vegueria, tenint en compte que Madrid, mani qui mani, sempre s’ha manifestat radicalment contrari a la creació de noves províncies.

Per encàrrec del President del Govern de Catalunya, un grup d’experts ha realitzat un primer informe sobre la sentència del TC, i respecte a les vegueries ens fan algunes aportacions rellevants que caldrà analitzar detalladament amb l’objectiu d’assolir la creació de la nostra vegueria. Reprodueixo el paràgraf on sintetitzen les seves propostes:

"Més enllà del desplegament de les previsions estatutàries en aquest marc jurídic que recorda la sentència, per tal de poder assolir plenament els objectius que pretenia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es podria instar també el reconeixement d’un règim especial a Catalunya en aquesta matèria, atesa la singularitat de les previsions estatutàries sobre els Consells de Vegueria, a través de la corresponent modificació de la Llei de Bases de règim local. Cal tenir en compte que aquesta legislació bàsica ja reconeix situacions singulars com el cas de les comarques, els plans provincials d’obres i serveis o el règim especial del municipi de Madrid i Barcelona. Aquesta modificació permetria dotar d’un major contingut a les competències de la Generalitat en relació a la creació i la regulació dels Consells de Vegueria."

Aquest és un informe que caldrà validar però, en definitiva, manté portes obertes a l’esperança, aporta possibles solucions que passarien per modificar la llei estatal de bases de règim local.

Mentre la majoria dels ciutadans d’aquesta nació no decidim desbordar el marc constitucional, als representants de les institucions catalanes ens correspon demanar als experts, als principals juristes del país, que ens aportin propostes per reconduir les ferides provocades per la sentència del TC. I, especialment, al conjunt de les Terres de l’Ebre ens toca continuar insistint, continuar pressionant per a què la nostra vegueria estigui entre les prioritats de qualsevol negociació entre els dos governs.

Amb l’aprovació de la llei de vegueries al Parlament de Catalunya, els grups polítics que donem suport al Govern, fem un gest de coherència, un gest de no acceptar la sentència, mentre que al mateix temps, amb un parell d’esmenes hem donat seguritat jurídica a la llei seguint les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries. Amb aquest gest explicitem clarament que no ens movem ni un mil·límetre dels nostres objectius polítics. Malgrat les dificultats, continuem avançant.

JA TENIM LO PRIMER VOLUM DE LA HISTÒRIA DE LES TERRES DE L'EBRE

L'EBRE SE VA FER NOTAR

LES TERRES DE L’EBRE SOM VEGUERIA

La gent de les Terres de l’Ebre hem rebut doblement les conseqüències negatives de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut, com a catalans per un costat, i com a ebrencs per l’altre, en la mesura que se’ns dificulta l’assoliment de la vegueria de l’Ebre. Per aquest doble motiu és important que la gent de les Terres de l’Ebre, aquest dissabte, ens manifestem reivindicant el nostre dret com a nació a decidir i que fem sentir la nostra veu dient, ben clar, que les Terres de l’Ebre som vegueria. I cal que ho fem des de la més estricta unitat territorial, de partits polítics i de societat civil. És l’hora de la responsabilitat, del compromís amb el territori. No és l’hora del tacticisme, ni de posar l’accent en la diferència.

Prou s’ha dit ja, i pràcticament tot, sobre el Tribunal Constitucional, sobre la sentència de l’Estatut, sobre el xoc de legitimitats i sobre la dignitat menystinguda i trepitjada del poble de Catalunya. Ha quedat explicitada, més que mai durant el present període democràtic, la impossibilitat d’encabir dins del marc estatal i constitucional la voluntat d’autogovern de la nació catalana i l’anhel de llibertat de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A partir d’ara s’obren moltes incerteses pel que fa a les futures relacions entre Catalunya i Espanya i, de ben segur, que el nostre país haurà de replantejar-se el futur amb uns horitzons nacionals més ambiciosos.

Encara cal analitzar el contingut de la sentència però, tot indica que el Tribunal Constitucional ha mantingut la lectura més estricta possible de l’article 141 de la Constitució Espanyola i ha sentenciat que el Govern de Catalunya no és competent per a crear la vegueria de l’Ebre, i que estem en mans del Govern de Madrid.

De poc han servit, davant d’aquesta voluntat recentralitzadora del Tribunal Constitucional, els antecedents existents a les Canàries on, en lloc de diputacions, tenen cabildos des del 1912, i a les Illes Balears, on tenen els consells insulars des del 1978. Tant en una comunitat autònoma com en l’altra no va haver-hi cap inconvenient perquè una província tingués més d’una entitat local; a Catalunya, en canvi, sí. Allò que als canaris i als balears se’ls permet, als catalans, i especialment als ebrencs, se’ns pot acabar negant.

Cal que el Govern d’Espanya esmeni la trencadissa provocada pel Tribunal Constitucional i cal que Madrid posi a la llista de prioritats la vegueria de l’Ebre. De la mateixa manera que el Govern espanyol va substituir la Diputació de Mallorca pels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, amb el reial decret llei del 13 de juny de 1978, també haurà de facilitar la creació de la nostra vegueria, una vegada el nostre Parlament aprovi en pocs dies la Llei de vegueries.

Aquest dissabte haurem d’expressar amb contundència i amb unitat que volem la vegueria de l’Ebre, cap tribunal pot frustrar la voluntat històrica i majoritària de les nostres terres de disposar d’administracions pròpies. Si les Terres de l’Ebre no hi som, algú entendrà que acceptem la sentència. Perquè som vegueria, som-hi junts.

Lo pont de Deltebre-Sant Jaume ja està dalt de pals!!

ADÉU ESPANYA

LES VEGUERIES, LLESTES PER A SENTÈNCIA

Després de 4 anys esperant la refotuda sentència de l’Estatut, encara avui mos hem quedat sense saber ben bé com quedarà la nostra vegueria. Com era d’intuir les vegueries entraven en el pack de vel·leïtats catalanistes com la llengua, la bandera, la nació, el dret civil, les consultes populars, el poder judicial o el finançament, i per tant, eren sospitoses d’insurrecció a la unitat i indivisibilitat d’Espanya. Avui sabem que la vegueria de l’Ebre està entre els aspectes interpretables, i per tant caldrà esperar a divendres per poder analitzar el text íntegre de la sentència per saber si mos retallen les puntes o mos afeiten del tot.

Si la vegueria de l’Ebre es veu escapçada caldrà donar una resposta específica i contundent des de les Terres de l’Ebre en contra de la sentència de l’Estatut, en el marc de la resposta nacional.

Esta sentència limita la llibertat de Catalunya i pot retallar el reconeixement institucional de les Terres de l’Ebre frustrant les expectatives generades al nostre territori. No podem acatar la sentència, s’han de trobar les fórmules per tal de que el poble de Catalunya i les Terres de l’Ebre puguem assolir la nostra voluntat sense les restriccions absurdes d’un tribunal polític sense legitimitat democràtica.

Només podem acatar la voluntat del poble de Catalunya, i les Terres de l’Ebre som poble, i som Catalunya.

VOGANT PER L'EBRE AMB JOAN PUIGCERCOS

Preparant-nos per engegar la pirauada de l'IDECE des de Vinebre fins a Móra la Nova. Una iniciativa important que ha aplegat prop de 500 persones, gent que s'estima lo riu, i el nostre territori. Cal felicitar a l'IDECE per la iniciativa, poc a poc transformarem la piragua en un producte turístic rellevant a les Terres de l'Ebre.
He vist al president del meu partit, al Joan Puigcercos, en plena forma física per afrontar la baixada del riu, per a defensar-lo de les amenaces, i també per afrontar los pròxims mesos de campanya electoral escalant posicions.

LOS LLAGUTS TORNEN A L'EBRE

Després de moltes dècades los llaguts tornen a navegar per l’Ebre, i ho fan de la ma d’un projecte turístic engrescador que ha desplegat l’amic Josep Monclús, des del departament d’Innovació Universitats i Empresa. Un projecte que aposta per un model de turisme de qualitat, desestacionalitzat i sostenible.
Un projecte de navegació turística que vol obrir camí, vol fer solc per a que darrera facen camí d’atres. Un llagüt que navega com s’havia fet tota la vida, en només 50 centímetres de calat, no mos cal adaptar lo riu a l’home, l’home i la navegació s’adapta al nostre riu, un riu mediterrani que als estius porta poca aigua. Amb els mateixos plànols ja s’està treballant un segon llagüt a la Ribera d’Ebre, i esperem que si el projecte té èxit econòmicament puguem fer de la navegació al tram Amposta-Flix, allò que avui ja és a la desembocadura de l’Ebre.
Lo llagüt sirgador recupera la nostra tradició, i de la nostra identitat singular en fem turisme. Navegant riu amunt lo navegant podrà gaudir del nucli històric de Tortosa, de l’assut de Xerta, de les restes iberes del Castellot de la Roca Roja de Benifallet i de les seues coves Meravelles i del Castell de Miravet. Un recorregut que val molt la pena.

RESERVA DE LA BIOSFERA, UN PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ TERRITORIAL

El programa MaB i la figura de la Reserva de la Biosfera és un reconeixement atorgat per la UNESCO a aquells territoris que disposen d’uns valors naturals, paisatgístics, culturals i històrics destacats. Les Terres de l’Ebre els tenim i mereixem que es reconeguin de forma global: el delta de l’Ebre, el massís dels Ports, la reserva de Sebes, la Serra de Cardó, els espais històrics de la batalla de l’Ebre, el patrimoni geològic de la Terra Alta, les nostres pintures rupestres o el propi riu Ebre. El programa MaB és també un instrument voluntari de concertació territorial i social que ens ha de permetre continuar preservant aquests valors, fer-ne una millor gestió, i al mateix temps, reforçar els nostres sectors productius agraris, pesquers, agroindustrials, turístics, culturals, científics... Amb el reconeixement de la Reserva de la Biosfera volem que el nostre territori reforci el seu autoorgull, volem que les Terres de l’Ebre, de forma global, guanyem notorietat en positiu en l’esfera internacional i que ens puguem singularitzar i diferenciar en un món cada vegada més global i més uniforme. Volem preservar tot aquest extraordinari patrimoni, però també volem que representi un major valor econòmic per als segments econòmics més vinculats al territori, al paisatge, al món agrari i pesquer.

La Reserva de la Biosfera no és una figura normativa, no és una nova restricció per a les Terres de l’Ebre, és una oportunitat per treure’n valor del nostre patrimoni. El programa MaB (Home i Biosfera) pretén harmonitzar els valors naturals amb el desenvolupament humà, a partir de models sostenibles ambientalment i econòmicament, zonificant el territori en tres nivells diferents: els espais nucli (zones d’elevada protecció ambiental, com els parcs naturals), els espais tampó (xarxa natura 2000) i les zones de transició (la resta de la matriu territorial). A la zona de transició, les zones actualment no protegides, hi poden desplegar-se perfectament les activitats habituals, ja siguin industrials, infraestructures o agrícoles.

En aquest sentit val la pena clarificar a aquells que veuen amb la Reserva de la Biosfera noves restriccions imposades des de fora a l’agricultura o a la indústria, que no és així: la UNESCO no és un Govern, no té capacitat normativa. I, d’altra banda, no és legítim generar falses expectatives a aquells que veuen en la Reserva una oportunitat per prohibir certes activitats no desitjades per bona part del territori, com és el cas de l’MTC. Malauradament no és així, ja m'agradaria! Per entendre’ns, si proposem presentar la candidatura per reconèixer la totalitat de la vegueria de les Terres de l’Ebre com a Reserva és perquè la UNESCO creu compatible la existència de les centrals nuclears d’Ascó dins de les zones de transició, sinó fos així ja ni plantejaríem presentar candidatura.

Hem de ser capaços de dialogar, de consensuar durant els propers mesos un model de desenvolupament econòmic i social que des de la preservació del patrimoni natural i cultural, des dels valors del nostre territori, sigui capaç generar valor als nostres productes i serveis, per a que siguin més reconeguts i competitius en els mercats a partir del reconeixement internacional aportat per la UNESCO. Una economia, arrelada i reforçada per la identitat i la singularitat de les comarques de l’Ebre, que més enllà de la seva funció productiva actuï com a veritable vehicle de cohesió social i territorial.

És una extraordinària oportunitat per engegar un projecte que ens il·lusioni col·lectivament, que ens permeti coneixe’ns i valorar-nos millor, i que només que sigui per una vegada, ens permeti transcendir en positiu a la resta del món.

La URV i la FIF coeditaran la Història de les Terres de l'Ebre

El primer volum de l’enciclopèdia, Art i Cultura, sortirà publicat el mes de juliol. Un curs de la UETE tindrà com a tema el primer volum editat de la Història de les Terres de l’Ebre

El delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Lluís Salvadó, ha presidit aquest dilluns, 15 de març, el Consell promotor de la Història de les Terres de l’Ebre en què s’ha presentat als membres la feina feta durant aquest any de desenvolupament del projecte i se’ls ha avançat la planificació prevista aquest 2010.

Alhora també s’ha donat a conèixer l’estat de la redacció dels diferents volums, en què participen més de 200 experts en els camps de la història i les ciències socials, amb l’objectiu d’editar en els propers 3 anys els 7 volums de què constà l’enciclopèdia

Al Consell Promotor d’avui també s’han aprovat els preus de venda al públic i la campanya de difusió, publicitat i imatge gràfica que s’iniciarà als voltants del 23 d’abril, St. Jordi.

Posteriorment, el mes de juliol sortirà publicat el primer volum de la Història de les Terres de l’Ebre, Art i Cultura; mentre que el mes de setembre un curs de la Universitat d’Estiu de les Terres de l’Ebre (UETE-URV) a Móra d’Ebre serà un dels marcs de difusió del volum.

Al mateix temps, s’ha aprofitat la presència del rector de la URV, Francesc X. Grau, per dur a terme la signatura del conveni de coedició de la Història de les Terres de l’Ebre, amb el president de la Fundació Ilercavònia Futur (FIF), Ismael Piñas.
Per aquest efecte, s'ha establert un conveni de coedició que compromet ambdues parts especialment en la col·laboració en els següents àmbits del projecte:
- Aspectes d’edició
- Correcció lingüística
- Difusió de l’obra a la Xarxa Vives d’Universitats i la Unió d’Editorials Espanyoles

Per la seva part, la FIF cedirà gratuïtament a la URV els exemplars necessaris per difondre l’obra entre les diferents universitats de l’Estat.

A més, el conveni estableix la constitució d’un Comitè Editorial format per membres acadèmics i tècnics d’ambdues parts. Aquest Comitè s’ocuparà de vetllar per l’execució correcta d’aquest Conveni; prendre les decisions tècniques que creguin convenients en el desenvolupament d’aquest Conveni per resoldre les incidències editorials que puguin sorgir i establir les publicacions que es duran a terme al llarg dels anys, a partir dels recursos humans i econòmics de què es disposi.

DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

Aquesta setmana l'Institut Català de les Dones ha organitzat dos actes al nostre territori en el marc de la commemoració del Dia Internacional de les Dones. En primer lloc, es va inaugurar l'exposició "Dones ebrenques, les petjades d'un esforç", una exposició que realitza un repàs panoràmic des de la proximitat de les diverses formes del treball de les dones a les Terres de l'Ebre, del treball al camp, les segadores d'arròs, les plegadores d'olives; del treball en l'àmbit de la llar, des dels safarejos fins a les rentadores; del treball a les fàbriques, als comerços; del treball des de professions liberals... La dona sempre ha estat coresponsable del treball a les unitats familiars, en dobles jornades maratonianes sovint poc valorades.

És necessari avançar de forma decidida cap a la coresponsabilitat entre les dos parts de la parella, en el treball i en les responsabilitats familiars. I des de les administracions hem de ser també coresponsables de la per tal d'avançar en polítiques de serveis a les persones, en polítiques de transport públic, en polítiques laborals... Polítiques que facin més compatibles i conciliables l’activitat laboral amb les responsabilitats familiars, per a l’home i, malgrat tot, especialment per a la dona. Amb nous serveis assistencials com les moltes noves llars d’infants a molts dels nostres pobles. Amb noves residències per a gent gran com la de Flix, a punt d’entrar en funcionament, l’ampliació de Gandesa ja operativa, la immediata obertura del Perelló, i poc després la d’Alcanar, estant ja iniciades les obres de la residència privada de Tortosa.

Una de les reivindicacions de la primera assemblea territorial de dones de les Terres de l’Ebre va ser la de disposar de millor transport públic, de més transport col·lectiu a la Terra Alta. Aquesta setmana, el mateix dia internacional de les dones, el dia 8 de març, hem posat en funcionament un pla de millora del transport públic a la Terra Alta que en període lectiu passa d’una expedició diària a dos, i en període no lectiu de zero a una entre cada poble de la comarca i Gandesa. Ampliant també les expedicions entre Gandesa i Móra, i Gandesa i Tortosa per tal de garantir la mobilitat generada per motius laborals, administratius, escolars, sanitaris i comercials.

I en l’esfera de les dones en el treball, ens cal tenir molt present a les 5.948 dones que avui estan a l’atur a les Terres de l’Ebre. Dones treballadores que estan passant una situació laboral complicada com a conseqüència d’una crisi econòmica que no discrimina per sexes ni per origen. Una crisi que mos afecta a totes i a tots. Una crisi que està provocant que milers de famílies tenen dificultats econòmiques, que moltes dones autònomes, empresàries, treballadores... estan patint especialment, i com sempre, la dona pateix doblement les conseqüències de les dificultats i també de les crisis.

Avui, aquesta commemoració del dia internacional de la dona té com a objecte forçar la reflexió del molt que encara queda per fer en el camí envers la igualtat entre homens i dones, del molt que queda per fer en el camí dels drets de les dones, a tot el món, però també al nostre territori, als pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre.

El conseller Jordi Ausàs presenta l'organització territorial en vegueries al Parlament

El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha presentat el Projecte de llei de vegueries al ple del Parlament avui dimecres, 10 de març. Aquesta proposta legislativa, que suprimirà les diputacions provincials a Catalunya, permetrà organitzar el territori en set vegueries per apropar l'administració a la ciutadania i millorar la vertebració territorial.

El conseller Jordi Ausàs també ha presentat el Projecte de llei de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que té com a objectiu simplificar l'administració i potenciar els serveis públics. Tots dos projectes legislatius impulsats pel Departament de Governació i Administracions Públiques suposen el desplegament de competències estatutàries i permeten desplegar la nova organització territorial de Catalunya.

Pel que fa a les vegueries, el conseller Jordi Ausàs ha explicat que "aquesta llei pretén reconèixer i potenciar totes i cadascuna de les realitats existents territorialment a Catalunya i, al mateix temps, per apropar el govern i els serveis a la ciutadania". I ha destacat que "la nova organització veguerial de Catalunya és el resultat de racionalitzar l'Administració i d'organitzar els serveis públics en el territori". I que "en cap cas es crearan òrgans superposats als ja existents ni seran necessaris més recursos econòmics per desenvolupar-la".

En aquest sentit, el conseller Jordi Ausàs ha recordat que "amb les vegueries els serveis s'organitzaran de manera adequada i propera a l'estructura social del territori, adaptant-los a les necessitats de la gent, desplegant aquells serveis i àmbits de major impacte territorial".

Transició de diputacions a vegueries
El Projecte de llei de vegueries estableix el mapa de vegueries de Catalunya, que tindrà una doble condició: el Govern de la Generalitat s'organitzarà territorialment en "demarcacions veguerials", i la cooperació local s'organitzarà en "consells de vegueries". En aquest sentit i d'acord amb l'Estatut, els consells de vegueries substituiran les actuals diputacions provincials. La llei crearà set vegueries, que coincidiran amb els actuals àmbits de desconcentració i gestió administrativa de la Generalitat al territori. En aquest sentit, un cop aprovada la Llei, els serveis i les delegacions territorials de la Generalitat s'organitzaran en els àmbits corresponents a les "demarcacions veguerials".

Pel que fa a l'organització de la cooperació local, la Llei preveu la transició de les quatre diputacions provincials actuals als nous consells de vegueria i la constitució dels altres tres consells de vegueria de manera gradual. La llei té efectes jurídics de manera gradual perquè l'encaix de l'organització territorial pròpia amb el fet provincial requereix la necessària col•laboració de l'Estat i la modificació de lleis estatals.

L'Àrea Metropolitana de Barcelona
En aquest procés de desplegament de la nova organització territorial de Catalunya, el conseller Jordi Ausàs també ha presentat al Parlament el Projecte de llei de creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona per a organitzar i simplificar l'administració i potenciar uns serveis públics de qualitat.

Segons ha explicat el conseller Jordi Ausàs, "amb aquesta llei pretenem reconèixer la realitat formada pels municipis que constitueixen aquesta realitat urbana on viu més de la meitat de la població de Catalunya". També ha explicat que "aquesta és una mesura de racionalitat política per organitzar i vertebrar els serveis públics de competència municipal que necessita la capital de Catalunya i la seva àrea d'influència".

D'aquesta manera, en un sol organisme s'inclouran les tres entitats metropolitanes existents actualment: la Mancomunitat de Municipis, l'Entitat del Transport i l'Entitat del Medi Ambient. A més, s'afegiran aquelles competències urbanístiques que poden exercir els ens locals d'acord amb la legislació vigent. La llei preveu la creació d'una comissió d'urbanisme d'àmbit metropolità.

DEL CABRIL A ASCÓ, PASSANT PER HORNACHUELOS

Buscava el Cabril a la pàgina web de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) amb l’interès de conèixer l’evolució demogràfica d’un municipi de Còrdova que des de 1961 acull l’únic cementiri nuclear de l’Estat espanyol. Seran dèries pròpies de la gent de ciències, però sempre he pensat que els números són molt aclaridors i objectiven molt bé els debats. El cementiri del Cabril és molt més menut que el que l’alcalde de CiU d’Ascó pretén acollir, i només acull residus radioactius de mitjana i baixa intensitat (amb una vida màxima de 300 anys). Allà també tenen laboratoris, centres de tractament, grans oficines i grans magatzems, com aquí ens prometen que tindrem.

La primera sorpresa que m’emporto és que el poble del Cabril no existeix. Penso: “deu ser una pedania”, i tampoc, no m’apareix. Acabo localitzant el cementiri del Cabril en el terme municipal d’un poble anomenat Hornachuelos. Veigues com preserven el nom del poble sense contaminar-lo amb el nom del cementiri! Prenem-ne nota.

Com era d’esperar, l’INE demostra el gran progrés que ha portat el cementeri nuclear al municipi d’Hornachuelos, que el 1986 tenia 5.258 habitants i el 2008 passa a tenir‑ne 4.652. I la zona ha passat de 17.000 a 14.000 habitants. En caiguda lliure, com tots els pobles del negoci nuclear.

Tot i això, recullo altres dades interessants i arribo a la conclusió que Franco, l’any 1961, ho va fer molt millor que Zapatero. I ja entendreu que un republicà independentista poques simpaties pot tenir pel menut i carnisser General. Resulta que el Cabril es troba ubicat en una antiga mina d’urani abandonada al mig de Sierra Morena, on el nucli de població més proper es troba a més de 40 quilòmetres. La veritat, sense entrar en més detalls, em perdonaran la gent d’Hornachuelos, sembla una ubicació aparentment molt encertada. Tot i així, al Cabril, des del 1961, cada dia entren camions i furgons carregats de residus nuclears de tot l’Estat i està envoltant de 36 punts de control ambiental per detectar possibles fuites radioactives.

Sembla que els actuals dirigents del negoci nuclear prefereixen el joc de risc i cerquen una ubicació entre Ascó, Vinebre i Flix, a 2 o 3 quilòmetres dels nuclis urbans. Al costat del riu més important i cabalós de la península Ibèrica, amb tres embassaments riu amunt: el de Flix, el de Riba-roja i el Mequinensa —conegut com el mar d’Aragón— i molt prop del complex químic d’Ercros. Tot plegat contradiu els criteris elementals de seguretat de l’emplaçament del cementiri que va publicar la mateixa Comissió Interministerial el novembre de 2006 en el document Criterios básicos de emplazamientos para la instalación ATC y Centro Tecnológico Asociado.

Com hem dit en moltes ocasions, una subhasta no és el procediment més adequat per determinar l’emplaçament d’un magatzem que ha d’acollir tots els residus nuclears d’alta radioactivitat de l’Estat. Potser el Cabril és un bon model d’ubicació tècnicament raonable, però Ascó segur que no!

I per cert, ja que estem, algú dels que avalen els beneficis del cementeri nuclear em pot explicar perquè Hornachuelos, que ja té la hipoteca pagada, no ha presentat candidatura per acollir un segon cementeri?

CEMENTIRIS I BOTIFLERS de Xavier Vega

Començaré pel final: mentre Esquerra estigui al govern de la Generalitat, no haurà cap cementiri nuclear a Catalunya. Ho repeteixo, per si hi ha algun dubte: si el lector no vol cap cementiri nuclear a Ascó ni a cap altre lloc del nostre país, només ha de votar Esquerra Republicana de Catalunya, perquè si Esquerra té força, les set mil tones de residus nuclears faran cap a la Cibeles o al Valle de los Caídos, al Bernabeu o a la Moncloa, però no a casa nostra.
La resta de l’article és trivial i es pot obviar. Només serveix per reforçar aquesta idea senzilla, clara, diàfana, a saber: que ERC no consentirà que els traficants d’excrements nuclears s’enriqueixin a costelles d’un territori que ha pagat amb escreix la seua quota radioactiva.
Esquerra no ho permetrà per set raons, per fer un número rodó, com els dies de la setmana, els pecats capitals o els nans de la Blancaneus, perquè podrien ser set-centes, les raons : la primera és semàntica, la segona és econòmica, la tercera, històrica, la quarta, científica, la cinquena, logística, la sisena, ètica i la setena és política. La raó semàntica és que el cementiri nuclear ens és presentat, eufemísticament, com un Magatzem Temporal Centralitzat (MTC; ATC, en espanyol), amb una cínica terminologia que llença la pedra del magatzematge i amaga la mà radioactiva. La segona raó, l’econòmica, és que, en els trenta anys d’indústria nuclear, la Ribera Nord, la zona més directament afectada, ha perdut el seu principal capital: l’humà. Ha passat dels 10.000 habitants als 8.000 que avui sumen Ascó, Flix, Riba-roja d’Ebre, Vinebre i la Torre de l’Espanyol, en un fenomen únic a Catalunya, perquè mentre el país augmentava més d’un 30% la seva població, la zona nuclear en perdia un 20%. I és prou sabut que l’èxode és l’indicador més clar de l’empobriment d’un territori, incapaç d’alimentar la seua gent.
Des del punt de vista històric, es parla d’un magatzem per a seixanta anys, o sigui, que quan els nostres fills siguin vells, ja s’ho trobaran. Posició astuta, pròpia d’una intel·ligència privilegiada, sense comptar els 250.000 anys de radioactivitat que ens situen més enllà de la història, a la posthistòria o a la geologia, a l’estupidesa inherent a l’espècie homo sapiens sapiens. La qual cosa ens du a l’argument científic: no en tenim ni fava, de com gestionar aquests residus letals ni de com assegurar-ne la fiabilitat, com ho demostra el fet que del darrer accident conegut, el de la fuita de partícules radioactives (detectada l’abril de 2008, sis mesos després de produir-se), després de tanta mentida i tant d’embolic, ja no se n’ha cantat ni gall ni gallina.
De gallina se’ns ha de posar la pell quan pensem en el transport d’aquests detritus letals, camions amunt, camions avall, vagons amunt, vagons avall, amb unes infrastructures més justes que un pany de cop. I de la logística a l’ètica. O millor dit, a l’absoluta manca d’ètica del procediment administratiu per decidir l’emplaçament del cementiri, una ordre ministerial publicada el 29 de desembre, de nit i a les fosques, de pressa i corrents, sense deixar-nos temps per reflexionar i debatre, com si fóssim uns idiotes o uns desgraciats, o les dos coses alhora.
Quant a la raó política, és pública i notòria: el dia 11 de març de 2008, el Parlament de Catalunya aprovà una resolució contra la ubicació del cementiri nuclear al territori català. I el nostre Parlament és l’expressió suprema de la sobirania de la nació catalana, de manera que qui actuï en contra del seu mandat té un nom que el sap tothom:és un botifler.

XAVIER VEGA CASTELLVÍ

UNITAT TERRITORIAL PER CONSTRUIR LA VEGUERIA

Definitivament el Govern de Catalunya ha aprovat l’avantprojecte de llei de les vegueries. No ha estat gens senzill, en absolut. Tenim un país complex i estem donant un pas que fa història i que la recupera, alhora que construeix el nostre futur.

L’ordenació territorial en vegueries representa reconstruir Catalunya segons les nostres necessitats, segons la nostra realitat territorial i de país. El desplegament de les vegueries són un gest de sobirania nacional, un gest llargament esperat pel catalanisme polític des de fa segles però, també és una aspiració històrica de les comarques de l’Ebre que s’ha mantingut viva al llarg de les dècades.

La futura implementació de les vegueries trencarà amb aquella Catalunya que es construïa sobre quatre motors, des de quatre províncies. Una Catalunya que arraconava a les Terres de l’Ebre i que ens condemnava a ser perifèria política i administrativa. Amb la vegueria de l’Ebre construïm un model de país més equilibrat, un país multipolar. Un país on les Terres de l’Ebre passem a ser protagonistes del nostre futur i a ser agents de la construcció de la nostra nació.

El Govern de Catalunya ha donat un pas històric, un pas sense retorn cap a la nova ordenació territorial de Catalunya. Tot i això, encara ens queda molt de camí per constituir la vegueria de l’Ebre. Ens cal tramitar el projecte de llei al Parlament de Catalunya, en règim d’urgència, i ens cal impulsar una modificació puntual de la llei orgànica del règim electoral general (LOREG) al Congrés espanyol. Per a desenvolupar aquests dos processos necessitem concertació i compromís polític del bloc central dels partits catalans. Un repte complex per al qual requerim l’implicació dels diferents representants dels partits polítics al nostre territori. De ben segur, que si treballem plegats serem capaços de fer prosperar aquest projecte de construcció de les Terres de l’Ebre. Personalment, poso per davant el meu més absolut compromís polític i assumeixo la responsabilitat institucional que em correspon en el transcurs d’aquest procés.

L’Estatut de Catalunya diu a l’article 91 que “els consells de vegueria substitueixen les diputacions”, i tal i com es desprèn del contingut de l’avantprojecte de llei aprovat, en primera instància ens caldrà treballar des d’una comissió paritària en el procés de divisió de l’actual Diputació de Tarragona. Divisió que obrirà la porta a la creació dels consells de vegueria de les Terres de l’Ebre i del Camp de Tarragona. Un procés, que caldrà desplegar amb rigor, durant el qual des del Govern de Catalunya s’haurà de determinar els criteris de finançament dels dos ens resultants. Seran necessaris acords entre els dos territoris en aspectes tan transcendents com la divisió dels actius i dels passius de l’actual Diputació, dels organismes autònoms que en depenen, del personal adscrit...

Engeguem un procés llarg, que requerirà d’un període de transició important, i d’un llarg treball que caldrà engegar en el marc d’una Comissió mixta, i que espero, que hauran de continuar el conjunt dels 25 consellers de vegueria que haurien de ser elegits de forma indirecta a partir dels resultats de les properes eleccions municipals del maig de 2011.

El Govern de Catalunya ha fet un gran pas, ara ens toca als representants polítics del territori estar a l’alçada del moment històric que estem vivint, i saber treballar amb fermesa des de la unitat territorial en els processos que ara s’obren, Parlament, Congrés i Comissió mixta.

CÀRRECS D'ESQUERRA EN CONTRA DEL CEMENTERI